Un magatzem al carrer de Montserrat, al barri de Can Carreras, és el petit santuari en què l’artista Mario Soria pensa i executa obres d’art que fugen dels convencionalismes. La imaginació és al poder. Com a exemple, un quadre que reprodueix fidelment en grisos el rostre d’Albert Einstein, però amb les orelles negres de Mickey Mouse i una carta d’ajust estampada en una d’elles. O un finestral gòtic d’arc de mig punt, dins del qual es reprodueix una versió del clàssic quadre El naixement de Venus, envoltat d’un marc composat per més de 700 figuretes de Lego, banyades de daurat i disposades en perfecta simetria.
Un cop d’ull a les obres de Soria recorda moments importants de la història de l’art -el món romà, gòtic, renaixentista, barroc o rococó-. Però el segell personal de l’artista hi fa aparèixer retrats de personatges tan populars i diversos com Woody Allen, Frida Kahlo, Marilyn Monroe o Nicolas Sarkozy, i icones contemporànies: des de marques publicitàries a herois del còmic. Un procés creatiu en el que “primer, m’imagino les obres fotogràficament, però tinc una càmera molt dolenta i mai acaba sortint allò que havia pensat”, explica l’artista.
El resultat final apropa l’artista al surrealisme pop. “Pop popular, que ara sí que està de moda”, comenta. Tot seguit esbufega quan li preguntem què és l’art: “Bufff! L’art és allò que aconsegueix emocionar. Potser a una persona l’emocionarà un Ferrari, a una altra una cortina d’època feta de bellut, els submarins de la Segona Guerra Mundial o Las Meninas de Velázquez, com em passa a mí. No és una ciència exacta”. Ni tampoc estàtica en el temps: “Et puc parlar del què he fet en el passat i del què faig ara, però no et puc dir què faré en el futur, perquè ni ho sé jo!”.
Mario Soria va néixer a Barcelona fa 51 anys, i des de 2003 viu a Martorell. La llumeta de l’art se li va encendre de petit. “Vaig començar a dibuixar com tots els nens, però jo ja no ho vaig deixar. El meu primer pinzell va ser un escuradents, que vaig mossegar per a que sortissin els filaments de dins. La base per pintar eren els llençols gastats de la mare i de la tieta”. No hi pintava estels, ni llunes, ni sols amb ulls, boca i nas. Tampoc feia casetes de camp envoltades amb el seu caminet d’arbres i muntanyes amb un pic nevat. Ell pintava “els submarins de la Segona Guerra Mundial, l’ós Iogui o les etiquetes dels embolcalls dels pastissets Bony, Tigretón o Pantera Rosa”.
I així es va anar forjant com a creador. Lluny d’academicismes, tot va ser una formació autodidacta: “els meus professors van ser i són Velázquez i Goya. En aquella època no tenien ni Batxillerats Artístics ni estudis universitaris i fixa’t què eren capaços de fer! Tot allò bo de l’art del passat ha perdurat”. Des d’aleshores, Mario Soria ha viscut plenament immers en el seu particular univers creatiu. “Per mi, el dia a dia és treballar, menjar, dormir i tornar a treballar. A casa també tinc pinzells i pintures i em poso a pintar a les nits, i fins i tot mentre veig una pel·lícula. M’haig de frenar!”. No creu en els cops d’inspiració: “Jo sóc com el fuster. Oi que no farà els mobles quan està inspirat? Doncs jo igual. Quan un pintor em diu que només pinta quan està inspirat, penso…malament!”.
El paisatge sensorial i visual del seu taller el conformen una intensa olor d’aiguarràs i un estol de prestatges, calaixeres i taules plenes de pinzells, pintures –olis i acrílics-, coles i esprais de pintura aerogràfica. Crida l’atenció, però, que hi hagi pocs quadres. El motiu és que quan s’han enllestit se’n van directes a les mostres i exposicions col·lectives i individuals en les que participa arreu de Catalunya, d’Espanya i del món des de 1989. “Sap greu vendre les teves creacions, però sap més greu que no se les emportin! Intento no haver de pintar amb el taxímetre funcionant, però sovint acabo anant amb presses per lliurar el material”. Per això, veu complicat fer una exposició a casa. Li agradaria, però confessa que té poca obra present per mostrar, i les del passat ja no les defensa.
Fent inventari a l’estudi aquests dies hi té “un quadre que se’n va a Barcelona, dues natures mortes i un altre quadre cap a Turquia, un altre a Madrid, un a Nuevo México, un altre a Miami i 4 peces a Los Ángeles i Atlanta”. Però d’entre aquestes creacions, en destaca una que és en plena elaboració: “per primer cop estic fent un electrodomèstic, en tenia ganes. És una tele antiga, voluminosa, amb planxes superposades, que tindrà sensor de moviment per a que s’il·lumini. A la pantalla hi apareixen les Tres Gràcies dretes sobre un vaixell de paper i envoltades d’onades mòbils que representen la tempesta. Està inspirat en les màquines dels autòmates, i a través d’una politja apareixerà un Superman que anirà al seu rescat”. Aquesta obra podrà veure’s per primer cop el proper novembre a la N2 Galeria de Barcelona. “Per primer cop podré veure exposada una obra meva!”, reconeix il·lusionat.
Aquesta és la darrera creació d’un artista capaç de convertir una escala en un quadre. Que ha introduït una història a la part del darrere del llenç, o que hi ha col·locat terra i llavors per a fer més real un quadre que reprodueix l’etiqueta d’una marca de vi. Un creador que, junt amb la seva dona, visita regularment establiments de joguines i carrega carros sencers per a poder donar forma als seus peculiars marcs. Un artista que tanca la petita escultura d’una zebra que té un cos desproporcionat –amb una llargària cinc cops major que l’habitual- dins d’una peixera. Un creador que no té por a fer volar la seva imaginació i a plasmar-la, i que ja pensa en nous reptes per superar-se. El proper, “introduir algun mecanisme musical a les meves creacions”. De ben segur que ben aviat serà tot un fet.