El periodista i escriptor, Martí Gironell, ha tornat a passar aquesta tarda per la Biblioteca Francesc Pujols per presentar la seva darrera novel·la, El fabricant de records, guardonada amb el Premi Prudenci Bertana 2022. Una història èpica, heroica i delicada feta de records i secrets inoblidables. A l’acte ha assistit el regidor de Cultura, Museus i Patrimoni de Martorell, Andreu González, i la presentació ha anat a càrrec de Ton Toset.
El doctor Masgrau, director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona, rep una visita inesperada que porta una capsa de fotografies inèdites i compromeses d’en Valentí Fargnoli. Eren els seus grans secrets. El fabricant de records és el viatge del fotògraf ambulant Valentí Fargnoli, que en les primeres dècades del segle XX, amb la seva bicicleta, recorre el país retratant la vida des de la costa fins a la muntanya passant pels petits pobles i les grans ciutats.
En Fargnoli, a través de les imatges, construeix una memòria personal i col·lectiva de gran valor que estava destinada a desaparèixer. La seva trajectòria brillant el porta, fins i tot, a fotografiar el casament d’Alfons XIII, un fet que li canviarà la vida per sempre.
A banda d’El fabricant de records, Martí Gironell és l’autor d’altres llibres entre els quals destaquen El pont dels jueus (2007), que ha estat traduït a diversos idiomes; La venjança del bandoler, que va guanyar el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica el 2008; L’arqueòleg (2010); L’últim abat (2012), i El primer heroi (2014), que també han estat traduïts a diverses llengües. A més, pel que fa a la seva faceta de comunicador, Gironell ha treballat en diversos mitjans, entre els quals es troben Catalunya Ràdio i TV3.
‘El fabricant de records’ ha guanyat el premi Prudència Bertrana de l’any passat i narra la història de Valentí Fargnoli, un fotògraf ambulant que va residir a Catalunya. A partir d’aquí, enllaces tota una realitat del món de la fotografia i del país.
El llibre explica la història d’aquest fotògraf ambulant que anava, a principis del segle XX, a cavall de la seva bicicleta amb l’objectiu de fer una memòria col·lectiva, retratant la seva gent, els paisatges, les festes, les feines, però també els seus mal de caps, les angúnies, les tristors… És a dir, una radiografia de la societat d’aquell moment. Tal com diu el títol, aquesta novel·la parla de records col·lectius, i també de personals i íntims.
El fabricant de records va sortir a finals de setembre, i l’1 de febrer justament sortirà la tercera edició. En conseqüència, he pogut rebre feedback de persones que, a partir d’haver llegit aquesta novel·la, han anat als seus àlbums particulars per recordar moments, mirades, gent, festes dels seus pares, dels seus avis, dels seus besavis. Aquesta és la idea: convidar-vos a fer un viatge cap al nostre passat més proper.
La novel·la passa durant els primers quaranta anys del segle XX, i s’explica des de la mirada d’un fotògraf. El repte per a mi era posar en paraules, fotografies, tot i que de vegades no cal dir res, la fotografia ja parla per si sola.
En un món audiovisual en què la immediatesa i els vídeos ràpids és el que més funciona, potser hem de recordar que tenim el poder de la fotografia que ens convoca els records i ens els fa presents.
La meva voluntat és reivindicar la fotografia com aquest enginy que entra en la vida de les persones i trastoca completament la seva existència. A través d’una imatge capturada en el temps, que pots fixar en una cartolina petita, et pot canviar la percepció de la teva vida en tant que allò atresora records i secrets.
Avui dia tenim el telèfon mòbil, que no només ens permet parlar sinó també fer i fabricar molts records, tants que no sabem ni els que tenim. Però quan vaig descobrir que l’italià ‘recordari’ vol dir “tornar a passar pel cor” vaig entendre precisament aquesta força que té el retrat encara avui dia. Jo el volia reivindicar precisament en un món en què estem bombardejats per tantes fotografies en moviment o sense. Hem de continuar fabricant records amb aquells qui estimem.
Hi ha un moment que dius “les coses no valen pel temps que duren sinó per la petjada que deixen”. I és a partir d’aquí que amb el protagonista de la novel·la, el Valentí Fargnoli, vas fixant totes aquestes parts importants de les nostres vides, en aquest cas en la vida del nostre país de principis del segle XX.
La voluntat era anar un peu més enllà d’explicar fotografies, i vaig trobar el detonant que feia que pogués mantenir als lectors en tensió a partir d’una intriga, d’unes fotografies inèdites i compromeses que fa el protagonista en un moment donat.
A partir de la seva mirada sobre la història i els fets que han anat passant, coneixem la vida d’en Valentí Fargnoli, un home que estava enamorat de la fotografia, però també de la seva dona i els seus fills. Ell és conscient que, com a fotògraf, està donant un bitllet per passar a la posteritat a tot aquell qui passi davant de la seva càmera, i quan té l’ocasió de retratar un moment històric, com és el de l’atemptat de Madrid contra el Rei d’Espanya i la seva dona el dia que es casen, es fa enrere, se’l guarda i decideix no mostrar-lo. Aquest fet provoca un daltabaix que ens va perseguint durant tota la novel·la, mentre fa aquest viatge recordant moments.
Una de les curiositats de la novel·la són els retrats ‘post mortem’ que fa el Valentí Fargnoli, suposo que seria un costum de l’època.
La primera fotografia que fa en Fargnoli és del 1902 i l’última a principis del 1944, abans de morir a l’abril d’aquell any. Quan la gent comença a entendre que la fotografia serveix per capturar i fixar moments, s’adonen que quan una persona es mor, la primera cosa que es vol fer és tenir-ne una imatge, perquè habitualment no havien tingut l’oportunitat de fer-se un retrat abans.
La fotografia ‘post mortem’ en aquella època era una activitat molt habitual per a un fotògraf. Serveix per explicar moltes coses al voltant d’aquell moment i d’aquell fet tràgic. Era una forma de connectar amb aquest passat, de tenir-lo sempre molt present.
Destaca la semblança de la Rosa, la dona del Valentí Fargnoli, amb la Mila de ‘Solitud’ del Víctor Català. Aquest vincle de la dona que se sent mare, o que vol ser mare. Quan bullen les seves entranyes de maternitat ella també s’identifica.
Una de les meves dèries era reivindicar el paper de la dona en aquella època. Això vaig fer-ho a partir de la Rosa Vilaseca, la dona d’en Fargnoli, i també les connexions que ella estableix amb dones importants com l’Esperança Bru, la primera directora de la Biblioteca Pública de la Dona a Girona, que s’inaugura en aquella època.
La Rosa és una dona emprenedora que surt de la seva zona de confort quan es casa i deixa l’hostal de casa seva, que és un negoci segur, per fer un petit talleret de costura. És una dona que té inquietuds, que llegeix i que llegeix Solitud, i per això un dels grans regals que li fa el Valentí quan es casen és poder trepitjar aquell paisatge que per a ella ha significat tant.
Aquelles connexions em van servir per reivindicar un dels grans títols de la literatura catalana i fer-ho a partir d’una lectora. Amb allò pretenia fer veure que en aquella època s’estava treballant perquè la dona pogués tenir un espai de llibertat propi amb la creació de la Biblioteca de la Dona. Aquest espai tenia l’objectiu d’oferir coneixent a la dona, perquè es pogués crear el seu propi criteri, i sortir del domini del pare, del germà i del marit. Tot allò, però, va quedar truncat per la Guerra Civil. Poder lligar literatura i fotografia a partir de Solitud i aquells paratges que tan bé havia retratat en Fargnoli, era tot un repte.
