Aquest divendres, a les 21.00h, es podrà veure al Teatre d’El Progrés Monólogos de la vagina, una comèdia que ha fet història per haver posat al centre temes silenciats com la sexualitat femenina, els tabús socials, la repressió i la manca d’educació sexual. L’obra, escrita originalment per Eve Ensler -ara coneguda com a V- es basa en desenes d’entrevistes a dones de tot el món i ha esdevingut un fenomen teatral global des de la seva estrena el 1996. Ara fa cinc temporades, que ens arriba en una versió actualitzada i en clau d’humor amb Laia Alsina, Alícia González i Míriam Huertas al repartiment.
Laia Alsina, una de les actrius protagonistes d’aquest espectacle, tan irreverent com necessari, parla en aquesta entrevista sobre aquesta obra que convida a riure però també a reflexionar. Ens explica com interpel·la el públic, fa visible allò que sovint es manté en l’obscuritat i com, a través de l’humor, es generen converses importants sobre el cos i la sexualitat de la dona. Les entrades per a la funció es poden adquirir al web entrades.martorell.cat.
‘Monólogos de la vagina’ és una obra amb història, perquè es va estrenar l’any 1996. Podem dir que és intemporal? Explica’ns l’origen.
La va escriure l’autora Eve Ensler, tot i que ara es fa dir V, als anys noranta. La va crear arran de fer moltes entrevistes a dones molt diverses, de tota mena, sobre la seva relació amb la sexualitat i, concretament, amb la seva vagina.
Les respostes van ser molt diverses i, també, molt divertides. Encara avui en dia, és un tema força tabú o, com a mínim, desconegut. A partir d’aquestes entrevistes va començar a escriure textos. Després, la productora Anexa i Edu Pericas, que n’ha estat el director i adaptador, han fet una adaptació actualitzada de l’obra, triant els textos que més s’ajustaven al moment actual. Ara estem en la cinquena temporada a Barcelona i, en principi, serà l’última.
Podem dir que ha sobreviscut en el temps, possiblement perquè encara la vagina és la gran desconeguda?
Sí, totalment. Com en general tot allò que envolta la dona, especialment pel que fa a la medicina o la sexualitat. L’altre dia escoltava un podcast on explicaven que el clítoris es va començar a estudiar anatòmicament i en 3D l’any 2005. El 2005! Fa quatre dies! Com pot ser que coses tan bàsiques com l’anatomia femenina encara no s’hagin estudiat prou? Per això crec que és tan necessari parlar-ne: perquè encara queda molt per saber i per descobrir sobre aquest tema.
Quins temes de la sexualitat femenina abordeu a l’obra i en quin to?
El to és clarament de comèdia. Estem parlant que a l’obra hi som l’Alícia González, la Míriam Huertas i jo mateixa. Interpel·lem el públic, parlem directament amb ell. És molt distès i cada funció és diferent, justament per això. Encara que hi ha un guió, la interacció fa que cada dia sigui únic.
Al final hi ha un petit espai reservat a la reflexió, perquè tot i que el to és humorístic, i ho és molt, el que tractem són temes que encara fan vergonya o són difícils de parlar. Encara són temes que no es treuen a la taula un dia de Nadal, per exemple. Continuem arrossegant molts tabús, però també hi ha molt de dolor, i de vegades, molta violència al voltant d’aquests temes. Per això hi deixem un espai al final per donar-li valor i perspectiva.
Tot i que és una comèdia, els temes s’hi tracten amb claredat?
Sí, totalment. Al teatre hi va més públic femení, però no només a aquesta obra, sinó en general. Els homes que han vingut també s’ho passen molt bé i es “pixen” de riure, perquè, al final, estem envoltats de dones, oi?
Les dones se senten molt identificades: el típic de la visita al ginecòleg, que tothom hi ha de passar, ja és una font inesgotable d’humor. O la relació amb el teu propi cos, com el mires o no el mires…Veiem les mans cada dia, però la vagina no la veiem sovint. Parlem de com et descobreixes aquesta part del cos, de com comences a tenir relacions, etc. És tot un món i hi ha molt per explicar.
Han evolucionat les converses sobre sexualitat femenina?
Depèn molt dels cercles on et mous. No és el mateix parlar-ne amb joves que amb persones més grans, o segons el context. Però sí que crec que, com a mínim, hem començat a prendre consciència. Ens comença a fer menys vergonya parlar-ne, però encara és un tema bastant desconegut.
Hi ha moltes malalties relacionades amb l’aparell reproductor femení de les quals encara es coneix molt poc: l’endometriosi, els miomes… Fins i tot l’embaràs ha estat molt envoltat de misteri durant molt de temps. Encara falta molta recerca mèdica i científica sobre la salut de la dona.
També l’orgasme femení, encara avui, en casos d’ejaculació femenina, no se sap ben bé què és allò, perquè no hi ha prou estudis contrastats. En definitiva, sí que tenim més converses, però queda molt camí per recórrer. I aquestes converses són apassionants. Com que la ciència no ha posat gaire el focus aquí, compartir experiències ens fa aprendre molt.
Com impacta el missatge en el públic quan la representeu?
Jo crec que és un moment per relaxar-se. La gent ve a riure i s’ho passa molt bé. Parlem d’aquelles coses que han estat amagades, prohibides, que es diuen amb la boca petita…I ho fem amb humor. De vegades, només ho comentes amb amigues íntimes, si tens la sort de tenir-ne. Però no són converses habituals a l’espai públic.
És material boníssim per fer comèdia. A més, et diré (i això no és cap espòiler) a l’obra surt una vagina, la interpreta la Míriam Huertas, que surt a reivindicar-se i a dir-hi la seva. És que fa molt de riure!
L’humor és un lloc molt potent per tenir aquestes converses. No és un discurs doctrinari. Ens en riem, però l’humor intel·ligent fa que després puguis parlar-ne amb la parella, amb els fills, amb qui hagis vingut…És una excusa magnífica per obrir converses que potser no tindries.
Quin paper té el teatre amb missatges com aquest dins el feminisme?
Ajuda a normalitzar que es parli d’aquests temes i que deixi de ser “una cosa de dones”. Quan anem a veure una obra on hi ha tres homes a l’escenari, ningú no diu que allò és “teatre d’homes”. S’assumeix com a universal. Però quan pugem dones a parlar de sexualitat és “teatre de dones”. I no hauria de ser així.
La sexualitat femenina ens interpel·la a tots. Tots hi tenim a veure. Tots sortim d’una vagina, per començar. Per tant, ni que sigui per equilibrar històricament les cartelleres i els discursos, cal que aquestes veus també es puguin escoltar amb normalitat. Fer-ho des de l’humor, a més, és molt potent.
