Neus Cester: “Escriure ‘L’últim somriure’ m’ha ajudat a transformar el dolor en amor”

620
Neus Cester, autora 'L'últim somriure'

La martorellenca Neus Cester, mestra d’educació Infantil, ha publicat el llibre L’últim somriure, un conte sobre el dol infantil, il·lustrat per Verónica Gallardo, i publicat per l’editorial Cuatro hojas. El text indaga sobre com els infants poden arribar a sentir un garbuix d’emocions davant la mort, i de quina manera aquesta suposa un misteri per ells. En aquest context sovint apareix el dol, que és una reacció comuna i complicada de gestionar. El llibre es pot trobar en prevenda al web de l’editorial.

Per què vas decidir parlar sobre el dol infantil al llibre L’últim somriure?

Ara farà tres anys que va morir el meu pare, i vaig decidir dedicar-li un conte. Tot i que va ser un procés molt dur, ha estat molt sanador i m’ha ajudat a tractar emocionalment la seva mort. A més, ho he fet vinculant-ho amb la meva vocació per trencar tabús i poder tractar aquest tema amb els infants d’una manera natural. A vegades no se’n parla amb ells de la mort, i això suposa potser una sobreprotecció.

Quin és l’argument del llibre?

És una història que es crea a partir d’una conversa entre una nena i el seu pare, on ella li pregunta les seves curiositats sobre la mort. En un moment donat, el pare mor i ella comença a travessar el seu dol, fins que l’accepta, i a través dels cinc sentits comença a millorar en aquest procés.

A les teràpies psicològiques i acompanyaments, ens donen molts recursos, però al final els cinc sentits són els que més t’apropen a l’altra persona. Al conte, la nena li pregunta al pare ”què faré quan et trobi molt a faltar?”, i el pare li respon: “mentre no m’oblidis, sempre estaré al teu costat”. Ella, a partir dels cinc sentits, ho va gestionant, per exemple, amb el tacte, o també amb l’oïda quan escolta la cançó preferida del pare i el recorda.

El conte té alguna edat especial a partir de la qual es pugui llegir?

Com a mestra d’infantil, no estic gaire d’acord en especificar les edats que siguin apropiades, perquè és tallar les ales, ja que hi ha infants que sí que són capaços d’entendre-ho. Per tant, jo recomano provar, a partir d’allà, depèn del desenvolupament de cada infant, veure si és capaç o no d’entendre-ho. Així i tot, et diria que mínim a partir dels 3-4 anys.

Com reben la mort els infants?

A partir dels 5-6 anys és quan més comencen les pors, les inquietuds, les preguntes. En l’etapa d’infantil fins als cinc anys, en canvi, pregunten només per pura curiositat i per saber què passarà després, però no per por. Aquí és quan els hem d’ensenyar perquè puguin arribar a créixer sense el pànic que molts adults mostrem envers aquest tema.

Ets mestra d’educació infantil i també t’has format en educació emocional i disciplina positiva. En què consisteix aquest tipus d’ensenyament?

La disciplina positiva consisteix a entendre l’infant en tota la seva totalitat, veure’l i tractar-lo amb el respecte que ell mereix. Es tracta d’entendre el conflicte que té en cada moment, acompanyar-los amb la gestió d’emocions, entre les quals forma part la mort, d’entre altres tabús.

Seguint aquesta disciplina positiva, als infants els hem de parlar de la mort amb tota naturalitat i sinceritat, perquè és el que esperen de nosaltres. Si des de petits els expliquem coses que no són reals, és molt més difícil treure aquesta creença i créixer sense pors. Per exemple, si un infant et pregunta si ell també morirà li hem de respondre que sí. Això sí, després cada família ho pot tractar de diferent forma segons les conviccions, però el més important és respondre amb sinceritat i naturalitat.

De quina manera t’ha ajudat personalment escriure aquest llibre?

Aquest llibre m’ha ajudat a treballar el dol, i això és molt important perquè si no se li posa atenció, s’acaba enquistant. En canvi, verbalitzar aquestes emocions i tractar-les ajuda molt. En definitiva, m’ha impulsat a transformar tot el dolor en amor, per poder-li’l dedicar al meu pare.

Tot i que de moment només està en prevenda, quasi tota la gent que l’ha llegit, s’ha emocionat. Tot el conte té la seva part especial, perquè el vaig escriure, tot d’una, en un moment d’ansietat, en què em vaig llevar a la matinada molt trista per la mort del meu pare. Això sí, abans de parlar en l’editorial, al llarg de la setmana següent, va haver-hi alguns retocs.

Ara es pot comprar per la web de l’editorial Cuatro Hojas, però encara està en impressió. En un mes el tindré en les meves mans, i qui hagi fet prevenda, rebrà els llibres amb una dedicatòria. Qui vulgui comprar-lo ho pot fer mitjançant l’enllaç de prevenda al web de l’editorial, o al meu Instagram: @_pedacitosdemaestra.

Aquest llibre va acompanyat d’il·lustracions de la Verónica Gallardo.

Ella és d’Abrera, vam coincidir a la Universitat, i hem iniciat aquest projecte juntes. Es tracta d’il·lustracions molt realistes i molt maques. En menys de dos anys va morir el meu pare, la meva àvia, el meu avi i la meva tieta-àvia, i ella m’ha ajudat molt en aquest procés, perquè ha il·lustrat d’una forma molt realista a tota la meva família. Es tracta de caricatures que transmeten moltes coses.

El llibre no és només per a nens que s’hi han trobat de cara amb una situació de dol, sinó que és també per la resta, perquè en algun moment el viuran.

La mort forma part de la vida i si no la tractem amb naturalitat, al final quan arriba el moment de tenir una mort propera, no sabem com actuar, ni què és el que passa, ni què vol dir. No només és un conte que serveix per a gestionar el dol, sinó que també serveix per parlar de la mort i normalitzar-la. La tristesa és una emoció més i no és dolenta, fa mal, però arriba, i quan abans s’accepti i es treballi, més fàcil serà el camí.