Los hanamachi de las maiko y geiko de Kioto de Kyoko Aihara, traduït per Òscar Monge i per Marta Moya (Satori Edicions), és el llibre que s’ha presentat aquesta tarda a la Biblioteca Francesc Pujols. L’obra ens descobreix els hanamachi, que vol dir “ciutat de les flors”. Són els barris on treballen les geishes, joves japoneses educades en el ball, el cant, la declamació i en la música, en l’art de servir el te i de conversar, i també les maiko, les aprenentes de geisha.
Aquest petit univers, on el temps sembla aturar-se, és un lloc on perviuen velles tradicions. Els seus carrers respiren l’art i la bellesa de la mil·lenària ciutat imperial de Kioto. La fama dels hanamachi ha transcendit les fronteres del Japó i, avui dia, aquests barris pintorescs són coneguts a tot el món atraient milers de turistes. Les geiko i les maiko en són el seu símbol, amb els seus kimonos acolorits, rebent formació en les arts i tradicions més antigues del Japó.
Òscar Monge i Marta Moya han traduït aquest llibre originari de Kyōko Aihara, graduada en Literatura i Filosofia per la Universitat de Keio i titulada en Museologia. Va treballar a l’Oficina Nacional de Turisme de Japó d’Alemanya i també com a traductora i intèrpret. Posteriorment, com a escriptora i fotògrafa.
Aihara ha escrit nombroses obres entre les quals destaquen Geisha. A Living Tradition; Kyōto: maiko to geiko no oku zashiki (Kioto: els salons de les maiko i les geiko); Kyōto hanamachi motenashi no gijutsu (Les tècniques d’hospitalitat dels hanamachi de Kioto); Michi no Kyōto: maiko to geiko (El Kioto desconegut: maiko i geiko); Kyōto hanamachi: fasshon no bi to kokoro (Els hanamachi de Kioto: la bellesa i l’ànima de la moda), i Kyōto hanamachi: maiko to geiko no uchiakebanashi (Els hanamachi de Kioto: confessions de les maiko i les geiko).
Òscar, qui són les ‘maiko’ i les ‘geiko’?
La maiko és l’aprenent de geiko. Geiko al Japó es coneix com a geisha però a Kioto hi ha un dialecte i les anomenen geiko, i es diferencien de la resta del Japó. Normalment comencen als 17 anys i finalitzen la seva carrera als 20, quan fan el seu debut i es converteixen en geiko.
Antigament, començaven als tres anys perquè al Japó diuen que és la millor edat per a aprendre una habilitat, ja sigui escènica o instrumental. Però no debutaven com a maiko fins als 11 anys, quan ja participaven de les festes.
La feina de geiko i maiko és com de relacions públiques de la ochaya. Truques, dius que vols fer una reunió i t’ho preparen tot. Si hi tens confiança pots triar una geiko concreta i sinó t’envien la que ells creguin oportú.
Al Japó no es parla de negocis dins la ochaya, però s’hi fan reunions d’empresaris per veure com és el contrincant. Per tal que la reunió no sigui avorrida, monòtona o amb silencis incòmodes, la geiko s’encarrega d’entretenir la conversa, fer jocs i crear un ambient de relaxació.
Què són els ‘hanamachi’?
Realment es diuen Kagai, però és més popular dir-los hanamachi en el context occidental. Són els barris on viuen les geiko i les maiko. És on s’agrupen les ochaya i les okiya, les cases on elles treballen i viuen. Kioto té cinc hanamachi, però arreu del Japó hi ha algunes poblacions que també els estan recuperant.
El llibre se centra en els ‘hanamachi’ de Kioto. Quins són?
Gion Kobu, Ponto-Cho, Miyagawa-Cho i Gion Higashi, que estan a prop del riu Kamogawa i del Temple de Yosaka, i Kamishichiken, a prop del Palau Imperial de Kioto, el hanamachi pioner. Cada hanamachi es diferencia per les làmpades que pengen de les okiya amb el seu escut familiar. Quan veus aquestes làmpades, saps en quin hanamachi hi ets. Tenen un aire antic, amb cases de fusta i carrerons estrets.
És realment un lloc bonic que fa honor a la seva traducció: ciutat de les flors?
Ara ja no tant. S’estan tancant moltes okiya i ochaya, i s’estan convertint en hotels per als estrangers, en botigues i en restaurants. Passejant per fora et fa la sensació que és un barri antic, on et trobes les geiko i les maiko pel carrer, però de portes endins ha perdut molta de la seva essència.
Està en perill aquest ofici?
Sí, des que el Japó va tenir el seu boom econòmic els anys 50 i després amb la bombolla immobiliària. Els joves tenen altres maneres de divertir-se i no necessiten d’una geiko o maiko per distreure’s. A més, cada cop hi ha més noies que no volen fer aquest ofici i es va perdent.
En quin moment et vas plantejar de fer aquest llibre?
Aquest món m’agrada des que vaig veure una fotografia i un documental dels hanamachi quan era petit. Vaig començar a llegir llibres sobre el tema, però aleshores aquí no n’hi havia gaires de traduïts. Així que vaig aprendre japonès per poder llegir-los i quan vaig poder viatjar al Japó en vaig comprar.
L’escriptora Kyoko Aihara té diversos llibres sobre aquesta temàtica. Ella és una entesa en els hanamachi i vaig decidir traduir una de les seves obres. L’editorial Satori em va proposar de publicar-la amb el caire literari a càrrec d’Espai Daruma.
