Vuitanta “ties” exemplifiquen la part oculta de la història

262
La volta al món en 80 ties
La volta al món en 80 ties

Egèria, la primera viatgera; l’activista Rigoberta Menchú; Hatsepsut o la primera dona-faraó d’Egipte; l’actriu Hedy Lamarr, precursora de la tecnologia WIFI i Bluetooth; l’artista Clara Schumann…són dones de totes les èpoques i d’arreu del món, dones diverses, amb dedicacions professionals i oficis molt variats, impulsores d’avenços, invents, esdeveniments i progressos molt rellevants per la humanitat. Molt diferents entre sí, però amb un demoninador comú: que la història sovint les ha ignorat i relegat a l’oblit.

Des de l’àmbit de la cultura del nostre país, ja fa un parell d’anys que va néixer un espectacle que aporta el seu granet de sorra a compensar aquest greuge, a reconèixer plenament l’aportació a la humanitat que ha fet l’altre cinquanta per cent. Amb un nom curiós i desenfadat –La volta al món en 80 ties-, però molt revelador de l’objectiu. Poc més d’una hora de teatre i música, en el que sobre l’escenari hi passen vuitanta dones convidades. Sols són la punta de l’iceberg, el resultat d’un procés d’investigació, recerca i selecció de la Georgina Llauradó i el Joan Codina -direcció-, i de Cristina Martínez -direcció musical-.

La pandèmia ha estat un nou entrebanc en aquest camí. El muntatge es va arribar a estrenar a Reus i a la sala Atrium Barcelona just a les portes del tancament total. Però va arribar la pandèmia. Pausa d’un any que no ha evitat, sinó alentit, l’arribada de l’espectacle als escenaris. Aquest dissabte s’ha representat a Martorell, al Teatre d’El Progrés, davant de prop de 300 persones.

De La volta al món en 80 ties en parlem amb el cinquanta per cent de la seva gènesi, la Georgina Llauradó, l’actriu que puja a l’escenari per encarnar les dones homenatjades. Una dona formada a l’escola EOLIA ESAD, que ha fet d’actriu, de cantant -entre d’altres, a ‘Mamma Mia!!’-, de docent, de dobladora, de fundadora d’una companyia teatral i de directora i coproductora de muntatges.

Georgina, comencem pel títol del muntatge. D’entrada, el podríem definir com a desenfadat, oi? Com se us va ocórrer?

Va sortir de casualitat. Primerament l’anàvem a anomenar La volta al món en 80 dones, però vam pensar que si anàvem a Madrid, el títol en castellà volíem que fos La vuelta al mundo en 80 tías. Ens va caure bé aquest títol i vam pensar que en català també quedaria bé. La paraula “tia” emfasitza tot allò que és bo, tot el que van ser aquestes dones, i així es va quedar. Hi ha qui s’hi sent violentada i d’altres el consideren genial, però al final volem que arribi al màxim de gent possible.

Defineix-nos l’espectacle.

És un viatge a través de la història i de molts països, èpoques i contextos a través de les vivències de tot tipus de dones diferents, que han estat pioneres i oblidades, i tot des d’un llenguatge multidisciplinar, amb teatre de text, dansa, cabaret i projeccions.

Com van apareixent aquestes vuitanta dones, al llarg del muntatge?

Ho expliquem sense que sembli un inventari. Saltem d’un lloc a l’altre passant per moments més seriosos i durs i d’altres més lúdics, però des d’un punt de vista molt fresc. Volem que faci reflexionar i que la gent no surti de la sala igual que quan hi va entrar, i que es generin preguntes, que tots plegats ens qüestionem coses.

El resultat final són vuitanta dones, però tenim entès que hi havia prop de quatre-centes candidates a ser-hi. Va ser fàcil fer la tria?

No! Va ser molt difícil! Ha estat un procés de dos anys, amb molta investigació. Va ser molt difícil perquè a mesura que anàvem coneixent i investigant dones, quan tiràvem de cada fil, ens sortien deu dones més, igual d’interessants i d’aventureres. Vam tenir mals de caps per triar i descartar, perquè ens sabia molt greu deixar-ne fora, però no podíem fer un espectacle de cinc hores.

I com es va fer la selecció?

Al Joan li queien molt bé unes i a mi unes altres, i al final vam haver de negociar per veure quines es quedaven. N’hi havia moltes i amb unes vides brutals! Però ja aviso que tenim material per a fer un altre espectacle..

Esmenta’ns algunes que fossin de les teves favorites…

Ai, això no t’ho puc respondre! N’hi ha moltes! Potser et diria Simone de Beauvoir, que m’agrada molt, i també Clara Schumann…n’hi ha tantes!

En tot cas, totes elles han sigut silenciades…

D’això parla l’espectacle, i la gent surt dient “que poc que sé de l’altra part de la història!” Una reflexió que ja vam tenir el Joan i jo quan creàvem. Nosaltres no som experts en qüestions de gènere, hem creat l’espectacle des de la humilitat. Però hem après molt en aquests dos anys, i continuem aprenent i qüestionant el dia a dia. Ens pensàvem que érem feministes i ara tirem enrere i ens sorprèn que pensessim això. Tots dos estudiàvem en silenci, llegíem en veu alta algun text sobre alguna dona i ens quedàvem de nou una estona en silenci reflexionant. Ha estat un viatge, per a nosaltres.

A títol personal, com a actriu que ha treballat àmpliament en l’àmbit musical, t’hi sents còmoda?

Sí, he de dir que al principi és un espectacle molt exigent a nivell vocal i físic. Has d’estar molt bé físicament i al principi va ser molt dur, però a poc a poc vam començar a agafar fons. Això ja sol passar en els musicals: quan comença una funció nova t’ofegues per una qüestió física, però després agafes fons i llavors comences a gaudir-lo al màxim.

Recrees a vuitanta dones en tan sols setanta minuts. Cal deduir que és un espectacle molt dinàmic?

És una obra en la que no descanses. Jo no puc baixar la guàrdia ni el ritme i haig d’estar tota l’estona amb plena energia. És un viatge emocionant, en el que passes per moltes energies diferents i seguides. Al final, et passa volant.

Diuen que quan alguna cosa se’ns fa curta és bona senyal, no?

Sí, és bona senyal. En sortir, la gent ens demana que els passem el llistat de les dones que hem mencionat, perquè en parlar de tantes en tan poc temps, només fem una pinzellada de cadascuna d’elles. Però és que no en podíem fer menys de vuitanta.

Fa tot just un any que estrenàveu…

Vam fer una funció a Reus abans d’estrenar a Atrium Barcelona. Era el dia 11 de març i al dia següent tancaven el teatre. De fet, dues hores abans de la funció no sabíem si la podríem fer o no. Al final la vam fer i van tancar. Des d’aleshores hem passat pel Cruïlla XXS. Va ser un regalàs d’actuació. Vam tornar a Atrium i ara estem començant a exportar aquestes 80 ties a tot arreu. Un any després que tot s’aturés. Quin any!