Ha viscut, estudiat i treballat sempre a Martorell. Amb 18 anys es va treure el títol d’Auxiliar d’Infermeria i des d’aleshores treballa a la residència Sant Joan de Déu, on també va fer les pràctiques del cicle. La primera setmana la Celia va pensar “això no està fet per a mi”. Quatre anys i mig més tard, ara sap que és el seu món, que ella ha d’estar en un centre sanitari. “Dels avis he après a viure el dia a dia”, assegura.
“Dels avis he après a viure el dia a dia”
Quan la Celia relata com va viure la primera onada del coronavirus deixa caure, després de cada frase, “va ser molt dur”. Parla amb cura, com si no volgués dir res fora de lloc en un tema tan delicat. “Ara sabem com reaccionar; llavors treballàvem desemparades i ho fèiem el millor que podíem”, explica amb contundència.
Sobre la primera onada del coronavirus: “Va ser molt dur. treballàvem desemparades i ho fèiem el millor que podíem”
No sent un agraïment especial per part de la societat —“la gent no és conscient del què hem viscut perquè no hi eren”—, però sí dels familiars dels residents i els mateixos avis. Hi ha qui és capaç de verbalitzar la gratitud i altres no se’n surten expressant sentiments, però s’interessen per les sanitàries, i l’escalf els arriba igualment.
Va rebre la segona dosis de la vacuna del coronavirus el 19 de gener, però això no l’ha fet abaixar la guàrdia. El record de la primera onada la fa ser cautelosa perquè no vol tornar-ho a viure. Brinda per l’equip de companyes a la residència i la pinya que han fet. Quan treballen bé ho perceben els avis, i per això val la pena.
Redacció: Mar Sifre
