Història viva del pop espanyol. Això és Fangoria. Les seves cançons, vitals, personalíssimes, enganxoses, alegres i rítmiques s’han convertit en himnes i han aconseguit atraure tant un públic jove com aquells que passen de la seixantena. El duet format per la Olvido Gara (Alaska) i Nacho Canut ho fan possible des de 1989. 33 anys de pop electrònic i lletres que innoven i que es mantenen fidels a un estil inconfusible alhora.
Els tindrem en directe a Martorell aquest diumenge a les 23.00h al carrer de Josep Vilar, per interpretar els seus grans temes i per presentar el darrer EP, Edificaciones paganas. El segon d’una trilogia iniciada fa poc més d’un any amb Existencialismo pop, i que culminarà la tardor vinent.
Ràdio Martorell ha conversat amb Alaska sobre el darrer treball, la gira estiuenca i els secrets que han portat Fangoria a acumular més de tres dècades fent ballar i cantar tanta gent.
En el concert de diumenge a Martorell ens presentareu els temes del darrer EP, Edificaciones paganas. Tenim curiositat per saber el per què d’aquest nom.
Tot va començar amb l’EP anterior. Abans, deixa’m aclarir, per als més joves que desconeixen aquest concepte, que els EP eren discs de mitja durada, que no són ni un single -d’una o dues cançons- ni un àlbum amb molts temes. En aquest cas, en porten quatre o cinc. Vam començar amb l’EP anterior i vam decidir que faríem una trilogia, i que en honor al concepte, el títol contindria les llestres E i P. I en el cas d’Edificaciones Paganas, és un homenatge a l’arquitectura “desarrollista” de llocs com Benidorm, que ens encanta.
Pel que fa a les lletres…què hi predomina? L’aspecte festiu, el personal, el reivindicatiu?
El que ens passa sempre, que no deixen de ser cançons nostres i que fins i tot poden traçar un estil en nosaltres. Serien aquests temes que comentaves, però també la ironia, el punt de vista diferent sobre determinades coses i les actituds en les relacions humanes. El que ens caracteritza.
Quant a l’estil, odríem definir-lo com música electrònica amb tocs de pop?
És el que som. A vegades hi és més present el rock&roll dels 50, com en l’anterior EP, o la música disco en l’actual. Són les nostres influències, venen i van. De vegades unes més presents que les altres, però són allà.
Darrere del resultat final hi ha sempre una feina creativa prèvia. De moltes hores?
No ho compto en hores! No t’asseus i allò surt en un moment…són coses que van passant al llarg de l’any. Per exemple, l’EP de la propera tardor, Ex Profeso, el vam començar a pensar quan estàvem fent l’anterior. I un dia es decideix la portada i un altre dia la fas…realment no es pot concretar. Però per descomptat el que sí que tenim en compte i que vam decidir el Nacho i jo quan ens vam quedar sols a Fangoria és que aquest seria un grup obert. Fangoria és com un petit país dictatorial: som dos dictadors que tenim un país anomenat Fangoria. Col·laborem amb moltíssima gent talentosa, però la decisió final de què va o com hi va en un disc la tenim nosaltres.
Com us ve la inspiració per composar noves cançons? Emergeix en qualsevol moment del dia, en qualsevol lloc i davant qualsevol estímul o sou de tancar-vos en un estudi?
El segon que has dit no ho hem fet mai! Però em crida molt l’atenció pensar-ho. Per exemple ahir, que estàvem al Pirineu i pensàvem…què faríem en un estudi de gravació tancats i mirant per la finestra aquell paisatge preciós? Com sortiria un disc en aquestes consicions? Mai ho hem fet d’aquesta manera. Nosaltres arribem a l’estudi amb les lletres i les cançons ja fetes i composades, perquè les coses que veiem, escoltem i llegim cada dia ens porten a fer el que fem. Mai hem fet aquest treball de tancar-nos i potser a la nostra edat ens ho hauríem de replantejar i fer-ho. Almenys un cop, a veure què surt! En tot cas, la idea és molt graciosa i molt ideal des d’un punt de vist romàntic, però no sabem si a nosaltres dos ens funcionaria.
Nacho Canut i tu formeu Fangoria des de l’any 1989. Quin és el secret per perdurar tants anys i per seguir amb tanta acceptació?
Haig de dividir la teva pregunta en dues. La primera, sobre quin és el secret de mantenir-se actiu…és simplement fer-ho i punt. No hi ha excusa: si ho vols fer, ho fas! La segona, la de tenir èxit…no te la puc contestar. La fórmula de l’èxit ni la sabem nosaltres ni la sap ningú! Ho fas per a tu i per a algú més que pugui estar-ne interessat. I et puc dir que en els primers 10 anys de Fangoria vam saber què volia dir no tenir èxit, no tenir discogràfica, no tenir ningú que truqui al telèfon per contractar-te per a un concert…
Intenteu doncs ser el màxim de fidels al vostre estil. De totes maneres, en algun moment us han vingut temptacions de modificar-lo per seguir agradant a noves generacions?
No cal fer-ho. A més, seria impostat i absurd i no condueix a res! Què saps tu d’una persona de quinze anys i de com escriu els seus missatges d’Instagram, que és completament diferent a com ho fas tu? Tu has de fer el que t’agrada, però això no treu que som absolutament permeables a tot allò que ens envolta.
Per exemple?
En un moment donat, l’artista musical que més ens interessa a nosaltres resulta que té un grup de fans a Espanya de 15 anys d’edat de mitjana. Això vol dir que canviarem la forma de fer les coses per passar a fer-les com aquest artista? Segurament no, però si t’agrada i l’escoltes pot passar que t’influeixi en alguna cosa. Ens influeix tot allò que escoltem, però t’influeix allò que t’agradava quan tu tenies 12 o 13 anys i el que escoltes ara de gent que té 15, 16 o 17 anys i que fa música, cinema o televisió.
El proper dilluns també ens acompanyarà el Mario Vaquerizo amb Nancy’s Rubias en el mateix escenari on actuaràs tu 24 hores abans. Mirant el calendari de la vostra gira, hem vist que sovint heu actuat quasi a l’hora. De quina manera? És un “juntos y revueltos” o un “juntos pero no revueltos”?
Nosaltres a l’oficina tenim donada l’ordre que ens intentin contractar al dos grups alhora, perquè ens sembla molt més divertit anar en companyia que no pas sols. Fet el plantejament, a molts llocs ens diuen que no volen només a un dels grups i els sembla fenomenal que vinguin els dos. I de vegades passa com a Martorell que ens heu partit per la meitat i se’ns fa molt estrany [riures]. Tocar junts, com ara passa en festivals petits de 3, 4 o 5 grups sempre és molt més interessant per a l’artista i per a la gent que hi va. I des que Nancy’s Rubias va començar, procurem tocar junts i fer una darrera cançó plegats.
Notes que la gent té més ganes de concerts, després de la pandèmia?
Suposo que sí. Nosaltres vam ser dels artistes que vam decidir tocar l’any passat, cosa que no tothom va fer. Alguns, per diverses raons, han acumulat fins a tres anys sense fer concerts i ara segur que han trobat unes energies inusitades en la gent. Nosaltres ja vam viure el 2021 el que significa tocar per a un públic assegut (com a Peralada), tocar en places majors de grans poblacions amb cadires de plàstic separades un metre i mig entre sí o fer-ho davant d’un públic que no es podia aixecar a ballar. I tot i amb això, se sentien les ganes. Si has passat per això, ara tot el sembla anormal, però en realitat lo normal és això d’ara.
Us esperem aquest diumenge a Martorell a les 23.00h. Fangoria ja ven per sí sola, però ens pots fer cinc cèntims del concert?
És un concert dins d’unes festes i, per tant, farem un repertori obert, on a més de presentar les cançons del nou EP també escoltareu altres moments de Fangoria, altres moments nostres i versions de cançons d’altres artistes que ens agraden, una mica de tot. Queda dit. Esteu de Festa Major i vindrà a qui li vingui de gust. Nosaltres intentarem no avorrir i fer un espectacle molt visual, com el que ens agradaria veure si estiguéssim entre el públic.
