L’escriptor, historiador i periodista Enric Calpena ha presentat el seu nou llibre Barcelona: una biografia, aquesta tarda a la Biblioteca Martorell. Un treball que combina història amb un aire narratiu, per parlar de l’evolució de la ciutat en els seus quasi 2.000 anys d’història, segons afirma ell mateix en ser entrevistat a Ràdio Martorell. Calpena, professor de Comunicació de la Universitat Ramon Llull, està especialitzat en divulgació històrica, i ha estat guionista i director de nombrosos documentals per a televisió. També és col·laborador de la revista Sàpiens i dirigeix el programa ‘En guàrdia’ a Catalunya Ràdio.
La portada del seu llibre afegeix el subtítol ‘Una aventura apassionant de més de 2000 anys d’història’. El plantejament sembla molt ambiciós. D’on va sorgir la idea?
Amb l’editora Pilar Beltran (Grup 62) vam estar parlant de fer un llibre de Barcelona, des del punt de vista històric, i fer una visió molt amplia de la ciutat que alhora fos accessible al lector. En total són 800 pàgines i vaig trigar uns 8 mesos en acabar-lo. El més important és que al final compensa.
El llibre parla dels primers barcelonins fins a les primeres migracions dels anys 50.
Sí, i també arriba a l’actualitat. La qüestió final la passo més de puntetes i arribo fins a les manifestacions de l’11 de setembre. Els últims 20 o 30 anys són els més curts perquè penso que és una qüestió de perspectiva històrica, i no és el moment d’escriure’n massa.
L’obra està escrita d’una manera clara, amb detalls interessants, amb un passeig per les emocions socials del moment i establint comparacions amb el present.
Moltes maneres de fer actuals s’expliquen per una llarguíssima tradició, per les arrels històriques. Òbviament, a Barcelona això també passa. El tema de la parceria, pel qual es cedeix a una persona una propietat a canvi que l’exploti i doni una part dels fruits seria un contracte de masover d’ara. És una manera de fer molt catalana, però que de fet arrenca dels musulmans. Això ens passa amb moltes coses que ens expliquen a nosaltres mateixos, simplement perquè ho portem fent 300, 400, 1500 anys…i és aquesta la raó de la nostra cultura.
Explica al llibre com eren els bordells a l’Edat Mitjana: fins i tot documenta com anaven vestides les prostitutes…
La sort és que els catalans en general, i els barcelonins en particular, hem tingut una llarga tradició de registrar qualsevol cosa als seus corresponents anals. El Consell de Cent tenia un registre molt clar i estava farcit d’escrivans que documentaven tot el que passava. Tot està conservat i pots capbussar-t’hi, per exemple en el vestuari de les prostitutes o com eren els bordells de la ciutat. Era una societat dins la pròpia societat catalana de l’època. Està molt estudiat i és relativament fàcil aconseguir informació.
A través de l’explicació d’aquesta història de Barcelona descobrim fins a quin punt hem canviat o continuem sent iguals?
Sí, quan fas una mirada històrica al passat t’hi trobes. El que per a nosaltres són tabús, temes que defugim de tractar o que pertanyen a l’àmbit del privat, en el passat poden no haver estat així. Per exemple la mort. Ara mor algú i s’hi convida als amics, però intentem limitar-ho a un entorn relativament íntim. Això en el passat no era així, la gent quan es moria el que volien es que s’exhibís el cadàver, que es passegés per la ciutat. Contractaven gent per a que clamés les virtuts del mort. Per tant, tenia una vessant molt més pública que no pas ara.
En un moment del llibre vostè diu que Barcelona era turística i domèstica, cosmopolita i amb grans monuments, però amb poca estima per part de la seva gent.
No és l’únic lloc al món on passa. Barcelona s’ha hagut de construir al costat de l’administració, no sota una administració, com per exemple Madrid o París. París es una ciutat magnifica i meravellosa, però el pes de l’estat, del Regne de França i de la República Francesa ha estat grandíssim. Els administradors han construït la ciutat amb l’empenta de la gent. En canvi, a Barcelona, l’administració era rara, aliena, més aviat molesta, o era d’administració local, propera, coneguda, que ja no calia admirar.
Veiem que no inclou cites el llibre. Ho ha fet volgudament?
Ha sigut una decisió molt meditada, no sé si encertada o no. Això no és un treball estrictament acadèmic en el què qualsevol referència que extreta d’algun llibre o document s’ha de citar i referenciar. Vaig pensar que el tipus de lector que estàvem buscant no era el d’un lector que li interessés aquest llibre com una publicació d’investigació. He pretès que tingués un toc narratiu, tot procurant que fos prou rigorós. Penso que qualsevol persona que vulgui investigar algun dels aspectes que hi explico en podrà trobar referències fàcilment.
En llegir ‘Barcelona, una biografia’, la història de Barcelona és la història de Catalunya. Es podria dir que sempre ha tingut un tarannà combatiu de canvi reivindicatiu però sempre pacífic?
No, no és pot dir això de pacífic. I no cal anar als episodis del 1714, les guerres o els bombardejos, sinó a la vida quotidiana. A Barcelona, les execucions eren especialment cruentes i salvatges, i a la gent en gaudia molt. La més tradicional era l’esquarterament o la mutilació. El fet d’espunyar: tallar els punys, deixar sense mans a les persones. Hi havia l’anomenada processó de les cent cantonades: es feia sortir el reu de la presó i anava recorrent la ciutat. A cada cantonada se li feia alguna cosa: fuetejar-lo o començar a tallar-li el nas, l’ orella, un ull…L’habilitat del botxí era la de mantenir el pres viu perquè el patiment fos més llarg i el veiés el major nombre de gent possible. Tant en guerres com en violència urbana, Barcelona ha estat, per desgràcia, com totes. No ha sigut una ciutat especialment pacífica.
