El Pontarró inicia un projecte d’intercanvi d’experiències docents amb una escola del Perú

763
Meritxell Sàbat i Paquita Morales

Paquita Morales, Meritxell Sàbat, Núria López i Mari Ciprés, professionals del Centre d’Educació Especial (CEE) El Pontarró de Martorell, fan del 30 de juny al 28 de juliol una visita a l’escola peruana CEBE (Centro de Educación Básica Especial) Don José de San Martín. En concret, a la ciutat de Cuzco, a 3.300 metres d’altitud. Es tracta d’un projecte de cooperació internacional d’intercanvi docent entre ambdós centres d’educació especial, per compartir experiències i coneixements.

Dues d’aquestes 4 professionals han passat pels estudis de Ràdio Martorell abans d’iniciar el viatge cap a l’Amèrica del Sud per explicar el projecte. D’una banda, la martorellenca Paquita Morales, que és terapeuta del centre i especialitzada en psicomotricitat, i de l’altra, Meritxell Sàbat, logopeda, responsable del CEEPSIR -Centre d’Educació Especial Proveïdor de Serveis i Recursos- treballadora d’El Pontarró i coordinadora d’aquest projecte.

En què consisteix aquesta iniciativa?

MS: És un projecte d’intercanvi docent, internacional, on nosaltres farem una estada d’un mes en un Centre d’Educació Especial molt semblant al nostre. Malgrat que la situació geogràfica i cultural és molt diferent, tenim alguns punts en comú entre ambdós centres, com són l’edat dels seus alumnes, des de 3 fins a 21 anys, i el fet que són públics. La idea és, durant un mes, fer un intercanvi d’experiències dins les aules i compartir formacions en diferents àmbits.

Estem parlant d’educació especial. Quin és el perfil dels nois i noies alumnes a El Pontarró?

PM: A El Pontarró hi assisteixen 104 nois i noies des dels 3 i fins als 21 anys. Són alumnes que, per les seves característiques personals, no poden seguir l’escolaritat en un centre ordinari. Així i tot, alguns fan escolaritat compartida, és a dir, venen uns dies a El Pontarró, i altres a un centre ordinari. En aquests casos, nosaltres duem a terme una coordinació molt important entre els professors d’ambdós centres, per poder dissenyar un programa que s’adapti a les necessitats de cada alumne.

Quin seria el factor diferencial d’aquests alumnes per a que no assisteixin a centres ordinaris?

PM: L’escola El Pontarró és un centre que abasta només alumnes que viuen al Baix Llobregat Nord, per tant, s’adapta a la necessitat de cada persona. És a dir, no és una escola on vagin alumnes d’un perfil concret, sinó que dona servei a totes les persones que tenen necessitat d’alguna adaptació en la seva escolaritat, i que visqui al Baix Llobregat Nord. Tenim alumnes que tenen diferents afectacions, bé pot ser per pluridiscapacitat, trastorn de l’espectre autista, algun tipus de paràlisi cerebral greu, etc. En definitiva, són alumnes que, per les seves característiques, no poden estar en un centre ordinari, ni que sigui amb els reforços que hi ha actualment a les aules.

Meritxell, com neix la possibilitat de fer aquest intercanvi?

MS: És una inquietud que fa molts anys que tenia, però per raons de maternitat, fins ara no l’he pogut dur a terme. El 2004 va ser la primera vegada que vaig estar a Cuzco fent pràctiques universitàries. Vaig estar treballant amb una ONG que feia un treball d’integració d’alumnes amb certes discapacitats, en zones rurals. Allà vaig conèixer una mestra que va saber el que era l’educació especial arran del projecte. En l’actualitat, ella està treballant en aquesta escola d’educació especial on fem l’intercanvi. L’any passat vaig plantejar-ho a l’equip directiu, i ara ho tirarem endavant.

Què és el que fareu durant tot el mes allà?

PM: De moment, hem contactat amb ells de forma telemàtica, hem fet diverses reunions per saber com treballen, quines són les seves necessitats i què és el que els agradaria que els aportéssim nosaltres. Una de les coses que ens han demanat és saber com treballem nosaltres amb els alumnes que tenen multidiscapacitat, en l’àmbit de psicomotricitat i d’estimulació basal, llavors nosaltres estarem a les aules amb ells, i els hi mostrarem el que nosaltres fem aquí amb els nostres alumnes. De la mateixa manera, quan ells vinguin es trobaran una situació similar.

Algú pot pensar que al Perú potser no hi hagi tants recursos com aquí a Europa. És més important la quantitat de recursos, o la capacitat d’adaptar-se i d’optimitzar els instruments que tenen?

PM: La forma de funcionar d’ells és diferent de la nostra. Nosaltres gastem una hora cada dia per preparar la feina, ens coordinem entre nosaltres perquè a l’hora de treballar hi hagi una planificació. Ells no tenen aquest temps de planificació incorporat a l’horari laboral, s’ho lleven del seu temps personal, i això fa que a vegades a l’hora de posar en pràctica la feina i d’utilitzar els recursos que tenen, hi hagi més diversitat de criteris. Aquesta és una de les coses que nosaltres pensem que podem aportar: ajudar-los a unificar criteris.

També una de les coses que estan passant aquí i arreu del món, és l’augment de casos d’alumnes amb trastorn de l’espectre autista. Els professionals estem dedicant molts esforços per trobar recursos i noves formes de treballar amb aquests alumnes, i un d’ells són els pictogrames de comunicació.

Què són, aquests pictogrames?

MS: La casuística actual és que allà tenen una necessitat de formació i d’acompanyament envers com treballar amb els alumes amb trastorn de l’espectre autista. Nosaltres al centre tenim molta experiència en aquest àmbit perquè gran part de l’alumnat són TEA, i llavors hem plantejat tota una sèrie de capacitacions (formacions i assessoraments) per ajudar-los. Un dels àmbits de treball és com la comunicació, i el món del pictograma és molt important en aquest àmbit. Es tracta d’un codi visual que permet als alumnes amb TEA, no només comunicar-se, sinó també crear un propi llenguatge intern que els hi permet després elaborar i planificar el que volen fer i el que volen dir.

Suposo que aquest pictograma els hi genera una capacitat de comunicació que posteriorment els pot evitar frustracions davant un món que no els acaba d’entendre, oi?

PM: Els pictogrames serveixen per ubicar-se i entendre sobretot el seu entorn més immediat, que de vegades és una dificultat molt gran que té un nen amb TEA. Llavors, un cop aquest entorn més immediat s’entén, pot tenir opció a passar a un altre nivell de comunicació, com pot ser desenvolupar més el llenguatge.

De tots aquests professionals del centre d’educació especial al qual aneu, què n’espereu rebre?

MS: Cal dir que la realitat entre ambdós centres és molt diferent perquè, malgrat que tenen algunes característiques en comú, la ràtio és molt diferent: al Pontarró som uns 100 alumnes i 40 professionals, allí es dobla el nombre d’alumnes amb els mateixos professionals. Per nosaltres és una oportunitat de conèixer una altra forma de funcionar en una realitat molt diferent. Crec que aprendrem molt en l’àmbit humà, i també en el de formació. Les experiències que tinc d’allà són no tant professionals, sinó de vida.

Què espereu trobar una vegada estigueu allà?

PM: Pel fet de ser una altra cultura, la manera de ser segur que no és igual a la nostra. Però les coses importants a la vida no són tan diferents en un lloc que en un altre, el tema de l’emoció i l’afectivitat, per exemple.

MS: Jo tinc la sensació que potser ens trobarem un tipus de població semblant a la que teníem al Pontarró fa uns anys: alumnes amb dificultats cognitives. Ho dedueixo pel tipus de treball que fan allà, que és sovint de caràcter funcional, i no tant de conducta o de salut mental. Tot i així, és una sorpresa el que ens podem trobar. La cultura peruana, però, té una mentalitat envers la integració de persones amb aquest tipus de problemàtiques molt diferent a la nostra. Per a ells, encara és molt complicat, sobretot en l’àmbit rural, on jo m’havia trobat en situacions de nens que estan amagats a casa, per exemple.

Imatge del CEBE Don José de San Martín, a Cuzco

Quant a la integració d’aquests alumnes a la societat, com hem d’afrontar-ho? Cal englobar-los plenament amb la resta d’alumnes o bé alguns només podran formar part de centres especials com El Pontarró?

PM: Cada vegada s’està avançant més en aquest tipus de situació, però crec que no es pot parlar de manera general per a tothom igual. El criteri general és que sempre que sigui possible, l’alumnat estigui en un centre ordinari, i que tingui a la motxilla els mitjans que necessita per poder ser atès. Així i tot, en algunes ocasions, tot i tenir els recursos necessaris, hi ha persones que no es poden adaptar, perquè necessiten un lloc més tranquil. Per això, sempre s’ha de valorar cada cas de forma individual.

El Pontarró va fer una aposta per ser un centre inclusiu fa uns 25 anys. Des de llavors, es van començar a dur a terme experiències d’escola compartida, amb centres propers i alumnes que vivien a Martorell, i ara s’han ampliat. Aquestes activitats són enriquidores per ambdós costats: per una banda, l’alumne amb dificultats pot tenir tracte i relació amb altres nens i nenes que viuen al seu barri, amb qui s’hi poden trobar a les activitats extraescolars, i per l’altre, els altres alumnes, aprenen a no ser tan exigents, a poder tolerar la diferència i a ajudar als altres.

MS: La tendència més habitual a El Pontarró és que els alumnes comencen anant a una escola ordinària, i per això, el volum més alt de membres que tenim al centre té entre els 16 i els 21 anys. Això vol dir que sempre que és possible, els nens i nenes comencen a l’escola ordinària perquè és el millor context que poden tenir, tenint en compte que allà se’ls ofereix la part de socialització que un centre especialitzat no pot oferir. De vegades, però, no es pot mantenir això perquè es prioritza el contingut i hi ha alumnes que no el poden seguir, per això també existeixen sistemes de reforç a les aules per qui ho necessiti.

CEE El Pontarró

Aquest projecte tindrà un retorn? És a dir, els professionals de l’escola Don José de San Martín vindran aquí a Martorell?

MS: El projecte té tres fases. La primera la durem a terme nosaltres sobre el terreny, i la idea és que la segona etapa s’enceti al mes de febrer, en què, si trobem suficient finançament, puguin venir un parell de professionals d’aquell centre cap aquí. La tercera fase seria per al següent juliol. Altres professionals del nostre centre anirien al Perú a fer una visita i saber com han evolucionat el projecte i com els va tot.

Un projecte com aquest precisa de suport econòmic. L’heu aconseguit?

MS: Fins al moment no hi havia precedents d’un projecte com aquest, perquè tot i que el Departament d’Ensenyament ja havia dut a terme altres iniciatives internacionals, sempre havien estat dins de la Unió Europea. Per tant, hem hagut de buscar finançament extra, i l’hem aconseguit gràcies a l’Ajuntament de Martorell, a qui estem molt agraïdes. La idea és que l’any que ve, entre tots els municipis de la zona dels quals tenim alumnes, puguem assolir pressupost per dur a terme les següents fases que tenim plantejades.