La cantant i compositora Elena Gadel i la guitarrista, compositora i arranjadora Marta Robles presenten aquest dissabte 31 de juliol (Piscina d’Estiu, 22.30h) Les dones de la meva vida. Un espectacle encabit dins del cicle musical ‘PAS Doble’, que organitza l’Ajuntament de Martorell. És un muntatge que pretén donar llum a dones que han marcat a les dues artistes en el camí recorregut fins ara. Música i poesia, que reivindica l’autoria musical del gènere femení.
Gadel hi posa la veu i Robles la guitarra, però l’art, la màgia i la passió l’aporten totes dues. Sigui assegudes o dretes damunt de l’escenari. I abans que ho puguem comprovar a casa nostra, Ràdio Martorell ha conversat amb una de les meitats d’aquesta creació: la barcelonina Elena Gadel (Barcelona, 1982). Una dona polifacètica dins del món de les arts, que confessa que la seva vocació és cantar, però que ha abraçat moltes altres disciplines artístiques i que demostra una actitud oberta i una gran voluntat d’aprendre i de gaudir de noves experiències professionals.
Elena, com neix el projecte de fusionar la teva veu amb la guitarra de la Marta Robles a Les dones de la meva vida?
Doncs la veritat és que fa molt de temps que la Marta i jo ens perseguim i que teníem ganes de coincidir i de crear quelcom juntes. I vam tenir la millor excusa del món a través d’un festival contra la violència masclista. Li vaig dir que creia que ja teníem el nostre punt d’unió artístic. Li vaig explicar la idea i les dues vam acabar creant aquest projecte d’històries de dones que ens han marcat durant tota la nostra vida, i que fan que nosaltres siguem on som ara mateix.
Ens pots posar exemples d’aquestes dones i de les músiques que les representen?
N’hi ha de molts gèneres musicals diferents, perquè ens hem ajuntat dues persones amb gustos musicals similars, però alhora també molt variats. La Marta és la creadora del grup La Migas i ella toca flamenc, i jo no tant: sóc una mica flamenca, però m’hi he deixat anar darrerament amb més intensitat. Quant a dones representades, passem de la Clara Peya a la Joan Báez o la María Arnal. Tenim la idea de parlar de dones contemporànies i de companyes nostres, no només per les obres que fan, sinó també pel discurs que tenen, allò que fan i que diuen. I fins i tot en el projecte hi ha col·laborat la Maria Rodríguez, companya meva a la sèrie Com si fos ahir, qui ha posat veu a frases de dones que a la Marta i a mi ens van marcar molt, com ara la Candela Peña o la Laura Aubert, ja que ens mola el que pensen i el que diuen.
És una forma de reivindicar-les?
Són músiques que deixen entreveure que la dona ha estat silenciada i que és hora de donar veu a totes aquestes dones tan meravelloses i de posar-les en primer lloc.
Ha estat difícil fer-ne una selecció?
Sí, el que passa és que per la raó que sigui vam estar molt d’acord en la selecció. Jo li vaig passar una proposta a la Marta i li va encantar, i el mateix amb la que em va fer ella. És el que et deia: les dues tenim gustos diferents i semblants alhora, i vam estar bastant d’acord a l’hora de fer la tria, escollint a moltes dones en comú.
Un muntatge que va començar com a idea puntual i que s’ha estès. De quina manera?
Aquest espectacle es va estrenar al Luz de gas com a creació específica per al festival contra la violència masclista. Però a la gent li va agradar molt i l’estem movent bastant per tot Catalunya, de ‘bolo’. No era la nostra idea inicial, però mira, ens està sorprenent i n’estem encantades de la vida! Ens està anant molt bé.
Parla’ns de la teva altra meitat a dalt de l’escenari, de la Marta Robles.
És una dona que ho té tot claríssim! Si la coneixes, pots dir que és una jefa, per coses com ara portar un grup com Las Migas! No m’ho puc ni imaginar! Quan era més jove vaig anar un dia a un concert de Las Migas, i allà vaig veure la llum i em vaig dir: “això és el que em mola!”. Sempre havia tingut la idea que el flamenc era un gènere intocable, però quan vaig veure Las Migas me’l va posar al costat, me’l va acostar. I com a persona, la Marta té molt clar el que vol i té molts coneixements del flamenc. Per mi és un aprenentatge brutal treballar amb ella.
La teva trajectòria artística comença amb els cants de gòspel a l’escola, continua amb el teu pas per OT, per la creació del trio Lunae, per la teva participació al gran musical Mar i cel, pels teus 3 premis Butaca, per ser jurat al programa Oh Happy day o per la teva participació a la sèrie de TV3 Com si fos ahir. Queda clar que t’agrada la versatilitat. Amb què et quedaries?
Ostres, és que no ho sé! La veritat és que jo he nascut per cantar, això està clar. Però fa quatre anys que vaig començar amb el Com si fos ahir i estic absolutament enamorada d’aquesta feina, de fer ficció i televisió així. De crear un personatge, de buscar i estudiar guions, treballar-los, mirar-los, fer-ne propostes i que t’ho canviïn al darrer moment i haver de gravar ràpid… De gran vull ser això!
Parla’ns d’El Màgic d’Oz‘
És el musical que vam estrenar l’any passat al Teatre Condal. Per la situació que vam viure, hi va haver gent que va haver de tornar entrades. I ara tornarà al Condal. Faré de bruixa dolenta i de bruixa bona, un paper que ens partim amb la Mercè Martínez, com ja vam fer l’altra vegada. I estic encantada de la vida de fer teatre! Tot això m’ho poso a la motxilla i després em surten unes cançons…
Per acabar, què els pots dir als afortunats que han aconseguit entrades dissabte abans no s’esgotessin?
Doncs que escoltaran música feta des del cor i cantada i tocada des de les entranyes. La Marta i jo no sabem cantar ni tocar si no es fa de debò i això és el que fem. Seiem a la cadira i cantem, i tot seguit ens posem dempeus i expressem. Un espectacle per als que volen viatjar i obrir-se en canal una mica.
