Joaquim Forn ha passat aquest vespre per la Biblioteca Francesc Pujols per presentar Aquell octubre. Un llibre que el polític ha escrit a quatre mans junt amb la periodista i politòloga Magda Gregori, cap de projectes de redacció a La Mira, col·laboradora al programa Més 324 i autora de diverses obres de la temàtica.
L’acte l’organitzava Òmnium Pla de Montserrat, amb la col·laboració de l’Assemblea i la Biblioteca, i ha tingut com a prèvia la trobada de socis amb el polític convidat. El periodista martorellenc Pau Bonastre ha presentat Forn i Gregori, que han reflexionat davant la vuitantena d’assistents congregats a la Sala Polivalent al voltant del que va suposar aquesta data i del moment actual del moviment independentista.
Forn i Gregori testimonien i posen en valor el paper de l’independentisme de base a partir de més de 200 entrevistes, que recullen diverses sensibilitats i sentiments al voltant de tot allò que es coïa el dia 1 d’octubre de 2017. I surt a la llum cinc anys després, un bon moment, segons els autors, per veure les coses amb perspectiva.
Forn reconeix el desencís actual davant la divisió dels partits polítics favorables a la independència, però reivindica el potencial i la força de la societat civil i destaca que, a nivell personal, l’estada a la presó i les experiències viscudes poden entomar-se de manera positiva.
Joaquim, Aquell octubre se’ns presenta com un recull de més de 200 testimonis diferents de persones que van viure aquella data del referèndum. Com van escollir la tipologia de persones participants?
La selecció l’hem feta a través de contactes que tenim a les diferents comarques, sigui a través d’entitats com Òmnium o l’Assemblea o d’alguns partits. Ens han portat gent que d’alguna manera hi va col·laborar, per a que ens expliquin la seva experiència. És un llibre que recull experiències personals. No hi parlem d’estratègies polítiques, no ens correspon, sinó que expliquen com va viure la gent l’1-O.
És molt polièdric pel que fa a les maneres d’afrontar la data i entomar el que se’n va derivar des d’aleshores?
Els sentiments són divergents: per una banda, recull l’alegria d’haver pogut votar, de celebrar el referèndum. Però a la vegada recull la gent que en pateix les conseqüències de la violència policial. Una cosa que ens hem anat trobant a les reunions amb persones és que sempre n’hi havia alguna que acabava plorant perquè encara tenia el record molt present de les garrotades de la policia. I això no es pot dissociar de l’alegria que es va viure per la celebració del referèndum.
Vostè ja havia publicat anteriorment Escrits a la presó. Com neix la idea d’aquest segon llibre?
Perquè nosaltres pensem que s’ha parlat molt, per exemple, de com van arribar les urnes. Però hi havia una cosa que quedava una mica buida: el paper de la gent, de la gent del carrer que en un moment donat li diuen si vol col·laborar, que rep una urna i que se li diu que s’espabili a que estigui a punt el dia 1-O, que es busca un equip o que s’ho fa tot sol. És aquest, l’èxit, aquesta victòria de la gent, per nosaltres és un homenatge o reconeixement a la feina de totes aquestes persones que van fer possible l’1 d’octubre.
D’alguna manera, reconèixer la base?
Absolutament! Hi ha molts actors: el govern va ser un actor; els alcaldes van ser actors; els governs municipals també…però sense aquesta estructura del poble, de la gent de base, no hagués estat possible aconseguir aquest objectiu.
A qui li recomana la seva lectura?
La recomano primer a la gent que ho va viure, però sobretot a les persones més joves que aleshores no hi van poder ser, per a que no oblidin la força que té un país, la força que té la gent i la capacitat d’autoorganitzar-se que és tan gran i que ens pot portar a assolir qualsevol objectiu que ens plantegem.
Han passat cinc anys de l’1-O. Veient les picabaralles dels partits independentistes i el desànim que sembla haver-se generat entre les persones partidàries de la Independència, com creu que es pot tornar a engrescar aquell contingent de prop de 2,4 milions de persones mobilitzades al voltant d’aquella data?
Al final, hem après prou coses. Hem après que sense una acció unitària és impossible assolir un objectiu tan important com la independència; hem après que l’estat espanyol no té límits a l’hora d’actuar; hem après que hem de comptar amb les nostres forces perquè malauradament no podem comptar que cap país europeu ens ajudi. I tot això ens ha donat consciència de la nostra fortalesa i de la determinació que es va tenir l’1-O, i que és tan gran que de la mateixa manera que es va fer el 2017 es pot tornar a fer el 2023 o el 2024. Volem donar molta importància a la fortalesa i determinació de la gent. I contra això és molt dificil aturar un país que desitja clarament un objectiu.
Reconeix l’existència d’aquest desencant actual, entre la societat civil, a vista dels esdeveniments?
És evident que hi ha un desencant i que els partits polítics no ho estan fent prou bé. No es pot dir d’una altra manera. però també he pogut comprobar que, en aquests més de dues-centes entrevistes que fem, malgrat el desencís, quan preguntàvem a les persones entrevistades si el dia de demà tornarien a ser-hi i a fer-ho, ens deien que sí. Aquesta és la importància: la gent hi continua sent, la gent vol tenir una estratègia clara, i si l’objectiu és clar, si hi ha unitat, la gent hi serà quan faci falta.
Avui s’ha fet una trobada amb socis d’Òmnium Pla de Montserrat, a més de la presentació del llibre. Quin paper creu que hi juguen ara entitats com Òmnium o l’Assemblea?
Totes tenen la seva importància i hem après que o anem units o això no serà possible, i no només pel que fa a Òmnium o l’Assemblea o els partits. Necessitem molta més gent que hi estigui al darrere, perquè és la manera d’aconseguir grans objectius com el que estem plantejant.
Vostè ha viscut, entre el període preventiu i la condemna per sedició, tres anys i vuit mesos a la presó, de la que en va sortir el juny de l’any passat. Amb el pas del temps i la perspectiva que aquest dona, quines sensacions li queden? Què en treu de positiu i què de negatiu, de tot el que li ha passat?
Jo intento ser positiu i treure lliçons positives. A nivell personal m’ha enfortit, he conegut un món que desconeixia, n’he tret algunes lliçons i he pogut reflexionar sobre algunes coses que calia fer millor, però sobretot he après de la immensa força que tenim com a país i que davant d’això ni policia, ni decrets, ni lleis, ni jutges ens aturaran.
