‘L’art de la ciència. Jordi Sabater i Pi’ obre portes dissabte a La Caserna

213

L’art de la ciència. Jordi Sabater i Pi és l’exposició que obrirà portes aquest proper dissabte, a les 12.00h, al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric La Caserna. Jordi Sabater i Pi (Barcelona, 2 d’agost de 1922 – 5 d’agost de 2009), serà recordat per la troballa del Floquet de Neu, el goril·la albí que va viure gairebé 40 anys al Zoo de Barcelona. Però Sabater i Pi és molt més que el descobridor d’un animal “mediàtic”.

Sabater i Pi va ser un científic reconegut internacionalment pels seus descobriments sobre les eines deis ximpanzés, sobre la cultura de tribus com la dels Fang, per haver treballat amb Diane Fossey…però el que més ens interessa de la seva faceta científica és la seva capacitat d’observació, que ell considerava la base del coneixement.

En aquesta exposició, segons explica Josep Oriol Sabater, fill de Sabater i Pi, descobrirem el Sabater artista, dibuixant, fotògraf, observador del detall; Jordi Sabater apuntava en les seves llibretes, de manera incansable, apunts anatòmics, mesures, colors, retrats, tatuatges i expressions.

Un repàs del que ha significat el dibuix científic, una eina imprescindible d’observació i d’anàlisi, que mai podrà ser superada en l’obtenció de coneixement, i que cal, més que mai, tornar a recuperar com a disciplina de formació dels nostres futurs científics.

Què destacaria de la figura del seu pare?

La trajectòria del meu pare és molt més gran i transcendent que només el descobriment del Floquet de Neu, que va ser més un fet anecdòtic. Va ser un científic i investigador que va començar fent treballs antropològics l’any 1940 a Guinea Equatorial i desprès va fer treballs sobre el comportament animal i biologia. També va ser l’introductor de la primatologia, la ciència que estudia el comportament dels primats.

Com va trobar el seu pare a en Floquet de Neu?

Va ser purament casual. Un grup d’indígenes de l’ètnia Fang va fer una cacera, perquè un grup de goril·les s’estava menjant els productes de les seves finques. En anar a recollir els seus cadàvers, van veure que una de les víctimes era una femella que duia enganxat al pit un petit goril·la de color blanc. Se’l va quedar Benito Mañé, qui va intentar vendre’l per les finques dels voltants i als europeus de la zona, però ningú no en volia saber res. Algú li va comentar a Mañé d’anar a veure al meu pare, qui li va especificar que es tractava d’un animal únic i fora de sèrie. Mañé li va demanar 10.000 pessetes al meu pare, però a ell li va semblar excessiu per les condicions en que estava l’animal. El meu pare va dir que se’l quedava 15 dies i, si aconseguia que no es morís, li donaria 12.000 pessetes. Se’l va emportar a casa, li va curar les ferides, el va alimentar i, al final, es va anar recuperant.

I com va ser l’arribada a Barcelona?

Quan el Floquet es va recuperar, el meu pare ho va notificar al Zoo de Barcelona, que era on ell treballava. A més, també tenia una beca amb el National Geographic Magazine i l’Universitat Tulane de Louisiana (EEUU) i, quan els va anunciar que tenia un exemplar de goril·la albí, la revista va enviar-hi fotògrafs per fer-li un reportatge. Aquesta publicació va tenir un gran ressò mundial i la ciutat de Barcelona es va situar de sobte al mapa. Els americans van descobrir la nostra ciutat i va ser la porta d’entrada al turisme, especialment per venir a veure al Floquet.

Què ens pot avançar de l’exposició que veurem a partir de dissabte?

És un compendi de dibuixos i de treballs de recerca del meu pare. Podreu trobar dibuixos de ximpanzés, dibuixos que va fer a la tribu dels Virunga amb la Diane Fossey, dibuixos d’un ocell molt singular que és anomenat indicador de la mel i que van trigar un any a trobar…Ell utilitzava els dibuixos com un complement més de la recerca científica. Quan feien les investigacions de camp, ell anava anotant tot el que veia però també dibuixava els paisatges de la zona, els animals que hi trobava…Suposo que era més fàcil i entenedor dibuixar plantes o grups d’animals que no pas escriure-ho. L’exposició recull aquest concepte del dibuix científic com a eina d’investigació, que no deixa de ser una part del dibuix poc coneguda, però amb una importància molt gran. Hi podrem trobar indicadors de la mel, estudis de primatologia, dibuixos de tatuatges de la gent que pertanyia a l’ètnia dels Fang…

A més, reivindica que es recuperi el dibuix com a disciplina formativa per a futurs científics?

Crec que el dibuix és un instrument imprescindible en el procés educatiu de qualsevol ésser humà. S’ha d’utilitzar el dibuix com a sistema de representació i expressió, com ja es fa a la psicologia, on s’utilitza el dibuix per a identificar els problemes de comportament. Una de les primeres activitats que realitzem com a ésser humans es dibuixar, no deixa de ser una cosa innata que portem dins.

És una exposició itinerant per tota Catalunya…

Sí, la mostra va circulant per tota Catalunya. La primera que vam fer va ser l’any 2019, al Museu d’Història de Catalunya. També hem anat passant per diferents poblacions i comarques, com el Castell d’Èmpuries o Cerdanyola. Ara estarà a La Caserna de Martorell, amb el fet significatiu de que enguany celebrarem el centenari del naixement del meu pare. La Universitat de Barcelona, on hi ha tota la seva col·lecció, i altres entitats públiques organitzaran al llarg d’aquest any una sèrie d’activitats commemoratives.

És una exposició plena d’anècdotes, curiositats i d’elements singulars que expliquen tota la trajectòria del meu pare. Hi ha dibuixos molt interessants, molt atractius, que poden fer una funció educativa i instructiva per al públic general i per als escolars. Que vegin les mil i una utilitats que pot tenir el dibuix i com s’ha utilitzat al llarg de la història.