L’ONG Mans Mercedàries ha finalitzat els dos camps de treball d’aquest estiu, que han conduït 10 cooperants fins el continent africà. Entre el 9 de juliol i l’11 d’agost, sis d’ells han visitat Kenya per primer cop en un XX Camp de Treball que ha iniciat la construcció de l’escola Our lady of Mercy Kindergarten, a un barri perifèric de Nairobi. El projecte el desenvolupen les mercedàries de manera íntegra, i vol escolaritzar 500 nens i nenes. Quatre padrins de l’ONG van fer rumb cap a Moçambic entre l’1 i el 31 de juliol per fer tasques de suport a l’orfenat de Katembe. La Montse Torras i el Ton Toset, responsables de l’ONG a Martorell, fan balanç de la doble experiència.
-El principal projecte estival de l’ONG s’ha centrat en Kenya. Què s’hi ha decidit fer?
MT: L’objectiu és construir una escola dins la missió que tenen allà les Germanes Mercedàries. És molt necessària, perquè el barri on s’ubicarà és molt humil i insegur. Pensa que quan els pares se’n van a treballar, els nens es queden al carrer jugant i hi ha hagut molts segrestos per tràfic d’òrgans i per prostitució.
-Com serà, aquesta escola?
TT: Ara ja s’ha fet la planta baixa, que acull el Kindergarten o llar d’infants de 3 a 5 anys, i té una capacitat per a un centenar de nens i nenes. Quan l’escola estigui acabada, amb les dues plantes que resten per construir, en podria albergar uns 500 de diferents edats. Ara estem amb els tràmits burocràtics d’aconseguir tots els permisos, per poder obrir el nou curs al gener. El procés serà costós, perquè la nostra ONG és l’única que ha assumit la totalitat del projecte.
-Com és l’indret en el qual heu estat treballant aquest mes?
MT: És un entorn urbà, però de carrers sense asfaltar, i amb cases de gent molt pobre, molt humil. De vegades veus cases i edificis de pedra de construcció ordinària, però dominen les barraques de txapa, espais molt petits on la gent malviu sense condicions higièniques, sense lavabos, sense llum elèctrica i, de vegades, quan n’hi ha, aquesta es talla dia i mig sense saber el per què. No hi ha comoditats i, a més, hi ha molta inseguretat per la delinqüència. Per això, en aquest barri les comunitats de pares i mares van demanar a les monges de crear l’escola.
-Heu estat prop d’un mes allà. Què hi heu fet, durant aquest temps?
TT: Els cooperants ja ens vam trobar l’obra bàsica de l’edifici feta, i la nostra tasca matinal era la de pintar les parets i reixes, i decorar les aules amb dibuixos. A les tardes, fèiem activitats, tallers i jocs amb els nens i nenes del barri fins a les sis, moment en que aquests es retrobaven amb els seus pares i mares.
-Heu fet també activitats a l’exterior?
MT: Un dissabte vam decidir, per fer una cloenda de totes les activitats, fer una sortida al Parc Nacional de Nairobi, per visitar-lo i per veure orfenage, que acull animals ferits o maltractats. Però no només es van apuntar els nens, sinó també els pares i mares. En total, érem més de 160 persones ficades en dos busos com llaunes de sardines. Vam veure lleons i guepards, i vam dinar sota els arbres, amb els macacos que ens envoltaven per intentar agafar les galetes. Va ser una experiència molt divertida.
-Comentàveu que a les tardes es feien jocs. Com són de receptius, els nens de Kenya?
TT: Això és una cosa comuna que ens trobem a tot arreu i és el motiu que ens enganxa a seguir treballant. La gent és molt receptiva, i a més, a Kenya tenen un esperit molt obert. Tothom era molt agradable. Potser els nens estaven una mica més tímids el primer dia, però del segon en endavant t’abraçaven, et feien petons…estaven contentíssims.
MT: El primer dia ja ens van dir que ens sentíssim com a casa nostra i ens van fer una gran rebuda amb balls i cançons, una de les típiques recepcions africanes, en les que tothom es presenta i explica què fa, d’on ve i per què és allà.
-Un viatge a un país tan diferent sempre deixa anècdotes. Ens en podeu explicar alguna?
MT: La nova escola i la missió s’ubica en terra dels Massai, nòmades que viuen dels ramats de vaques, d’ovelles i de cabres a les afores. Sobtava de veure com tot el barri es paralitzava quan aquests ramats el creuaven i ningú protestava, perquè saben que són els amos de les terres. I cada dia venien dos massais a vendre garrafes de sang del bestiar, que els extreuen en petites quantitats sense fer-los mal, amb l’ajuda d’unes pipetes. És una sang espessa, que la gent compra a aquests massais tan prims, d’orelles donades per les arracades pesants i que van guarnits amb mantes vermelles i blaves. Després, la barregen amb la llet o amb el menjar, perquè diuen que és un bon reconstituent. A nosaltres, d’entrada, ens va esgarrifar la idea.
-Parleu-nos també de l’altre camp de treball a Moçambic.
MT: A Katembe el projecte del Centre Infantil Lutgarda ja estava acabat, però quatre padrins tenien ganes d’anar-hi, i tal com marquen les mercedàries, sempre que ho vulguin ho poden fer. Com que van fer molta feina repintant i reparant punts d’aquest Centre i també tallers de pintura, braçalets, repàs de matemàtiques i d’anglès per als nens, vam decidir que es constituís com el XXI Camp de Treball.
-Parlem del futur. Quines accions portareu a terme a partir d’ara?
TT: El divendres 16 d’octubre a les 20.00h farem una xerrada oberta a tothom a l’Auditori del Centre Cultural per parlar dels projectes que hem desenvolupat, i després començarem un cicle de xerrades a les escoles i llars d’avis. Des de dues setmanes abans de la primera xerrada, ja estarà ubicada al vestíbul una exposició fotogràfica.
-Teniu ja decidit el projecte de l’estiu vinent?
TT: Tenim pendent d’acabar aquest projecte d’escola a Kenya, però també vam començar l’any passat a recolzar el projecte d’Haití, de construcció de cases per gent que va patir el terratrèmol del 2010. Teníem previst d’anar a Haití, però actualment la situació és molt crua al país i la mercedària que és allà i altres responsables decidiran si la nostra presència pot ser necessària o pot ser una nosa. Sigui com sigui, ajudarem en aquest projecte i també en el de Kenya.
-Voleu afegir alguna cosa més?
MT: Sí, per una banda, estem tristos perquè un ajut que ens donava l’Ajuntament de Pallejà i que estava aprovat i signat des de l’any passat s’ha denegat amb el canvi de govern que s’ha produït. Però per altra banda, donar les gràcies a tots els nostres socis i padrins i a l’Ajuntament de Martorell. Crec que de pobles solidaris i tan constants en el temps com Martorell no n’hi ha. Hi ha altres pobles que inicien projectes, però es desfan amb el temps, i aquí fa molts anys que el consistori ens fa una aportació molt generosa, i també procura trobar altres fonts perquè no es deixi de col·laborar mai.
