Marc Parrot i Eva Armisén actuen aquest dissabte, 17 de juliol, al Petit PAS del pont del Diable, a les 20.00h. Ho fan amb el muntatge Tinc un paper, un espectacle multidisciplinari, on teatre, música i pintura comparteixen escenari, per explicar que a les arts escèniques hi ha molts artistes que hi treballen. Són molts oficis creatius que estan al servei d’un objectiu: que l’espectacle agradi molt i sigui un èxit, explica Marc Parrot en aquesta entrevista.
L’Eva i el Marc no volien actuar. Ells van conèixer el món del teatre quan eren molt petits, mentre jugaven en un teatre que s’estava a punt d’enderrocar. Un grup d’amics preparava una obra que es deia Tinc un paper i ells els van ajudar, l’Eva pintant i en Marc cantant, i entre una cosa i l’altra van acabar formant part de l’equip. Hi havia molts papers per interpretar (actor, escriptora, directora, productor, dissenyador de vestuari, il·luminadora…) En Sebastià, l’escenògraf els va ensenyar que tots eren importants, que cadascú havia de trobar el seu i que el treball en equip fa possible l’impossible.
Com definiries l’espectacle que porteu enguany al Petit PAS?
Tinc un paper és un espectacle musical familiar amb el qual pretenem explicar, a través d’una història i d’una petita trama, tot el que hi ha darrere d’un muntatge teatral, que és molt semblant també al muntatge d’una pel·lícula. El fem amb el que realment ens agrada: a mi la música, i a l’Eva el dibuix i la pintura. Apropem aquesta història als nens i nenes perquè vegin i valorin la feina en equip, i les vocacions de cadascú, ja que el tresor més gran que trobem és el fet de poder treballar del que ens agrada. Alhora, això també és una al·legoria sobre la societat d’avui dia, on l’important no és el paper que hi desenvolupem sinó que ho fem amb orgull i gaudint-hi.
Com reben els nens i nenes aquest missatge?
Força bé, ja que està ben explicat a través d’una trama i té una sèrie d’ingredients que el fan més atractiu. L’ajut de la música i de la pintura fa que tingui una entrada molt directa i no sigui una història didàctica, sinó més d’entreteniment.
Com vau arribar a innovar amb aquesta fórmula de combinar música i pintura?
L’Eva i jo fa anys que vam decidir unir-nos per fer aquest tipus d’actuació. Un dels motius va ser que tots dos som pares, però que vam acabar trobant aquesta manera de poder transmetre una sèrie de valors a través del que ens apassiona i ens agrada. Al principi va ser una mica experiment, però amb el pas del temps ha anat funcionant. Els nens són un públic molt receptiu, capaços d’assimilar molt més del que pensem, per això hem d’anar més enllà de l’animació, ja que hi ha tot un món per explorar encara. I en tot això també tenen molt a dir els pares i mares, ja que realment són ells els qui decideixen quines ofertes de lleure són més o menys positives per als seus fills i filles.
