L’Associació de Salut Mental del Baix Llobregat Nord ha organitzat la xerrada-col·loqui ‘Parlem del Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC)’ inclosa en els actes del Dia Mundial de la Salut Mental. De tot plegat n’ha parlat un professional que treballa a diari abordant aquesta problemàtica. És en Ramon Cobo, psicòleg i coordinador de Presència Activa.
També hi han intervingut un testimoni en primera persona, Daniel Escobar, i les membres de l’associació TOC Catalunya, Maria dels Àngels Giralt i Carmen Jiménez, que han compartit experiències amb els assistents, entre els quals hi havia la regidora de Teixit Associatiu, Participació i Agermanaments de l’Ajuntament de Martorell, Àngels Soria.
El TOC és una de les problemàtiques en salut mental més incapacitants que hi ha, però alhora és de les més desconegudes. Per això, la xerrada-col·loqui pretén que tothom en sàpiga més, tenint una visió propera i real del que significa viure i conviure-hi.
Cobo ha atès Ràdio Martorell per explicar una mica més què és aquesta malaltia mental, quin és el seu origen, com avança el seu coneixement i com combatre-la.
Bona tarda, Ramon. En primer lloc, voldríem definir aquesta afectació. Què és el TOC?
Doncs és un trastorn obsessiu compulsiu de caràcter mental i de força prevalença, i més en els darrers anys. S’estima que un 2 o 3% de la població el pateix. Un dels hàndicaps que té és triga aproximadament uns 7 anys a diagnosticar-se. Durant molts anys es va apoderant de la quotidianeïtat de la persona, i això fa que empitjori el seu estat, i que quan arribi a la teràpia s’hagi de fer una feina que es podria haver fet molt abans si s’hagués detectat. Hem de posar molta intenció de detectar-la abans, i avui he vingut fins aquí per parlar d’aspectes que ens poden fer indicar o sospitar que patim un TOC.
Quines serien les conductes o símptomes que ens podries fer sospitar que patim un TOC?
Consisteix en el fet que a la persona que el pateix se li apareixen unes obsessions, unes idees intruses i uns pensaments que no són seus, que li venen i que li creen angoixa. I per reduir aquesta angoixa, ha de fer certes conductes, uns rituals anomenats compulsions. Aquestes compulsions, un cop baixen l’angoixa, no aturen l’obsessió i es torna a repetir. Per exemple, persones que han de comprovar que han deixat tancada una porta i la tornen a tancar. Aquest seria de comprovació, però n’hi ha de molts tipus diferents: de perfeccionisme, religiós, sexual, de parella…
Quin seria el més habitual i el més conegut?
El més conegut deu ser el de contaminació. És el cas de les persones que es renten molt les mans, que senten que si no ho fan es contaminaran, i es renten tant que es poden quedar sense pell, o en carn viva en casos molt extrems.
Sempre són així? Quina gradació hi ha, dels TOC?
En el TOC, com en tot trastorn, hi ha diferents graus d’afectació. Jo tracto casos força greus, com aquest que comentava de gent que es renta i es deixa la pell en carn viva, o que quan es dutxen triguen 2 hores. Aquest és el perfil que acostumem a veure des de Presència Activa.
Quins altres casos hi ha?
Per exemple, de perfeccionisme. Gent que necessita fer-ho tot perfecte, i això vol dir que es poden estar tota una nit sencera per preparar uns deures, en el cas dels nens. Hi ha infants que pateixen molt fent els deures i que ho han d’esborrar vint vegades perquè ha de sortir perfecte. Això és un patiment per a ells. Sempre surten casos d’aquest tipus com a indicador quan fas una primera entrevista.
Quan som petits tendim de vegades a conductes com aquestes que ens explica. Això no necessàriament ha d’implicar que després desenvolupem un TOC, oi?
Clar, això no vol dir que després sorgeixi un TOC. Normalment sorgeix a la primera adolescència, però és un indicador que cal tenir en compte perquè si un nen es frustra ràpidament, si no sap gestionar bé el canvi de plans, si li dona moltes voltes a les coses o si demana molt la confirmació dels altres, tot plegat és una suma de vàries coses que, juntes, ens han d’indicar que hi hem de posar atenció.
En aquestes edats és quan es pot detectar un TOC o ho podem començar a desenvolupar quan ja som d’adults?
Quan la situació explota prou com per anar a un psicòleg o un psiquiatra ja és quan ets adult. Però fent l’entrevista i preguntant certes coses ja veus que aquesta persona ja en tenia certes tendències. Cada vegada es posa més atenció a la detecció i a la orientació diagnòstica correcta. Per exemple, a l’Hospital Clínic ja tenen una unitat infantil i treballen molt el TOC.
Què pot desencadenar-lo? A quines altres patologies o trastorns pot anar associat?
Els estudis actuals han arribat a un consens força còmode però real: és meitat genètic i meitat après. No hi ha una base genètica total: hi ha germans bessons que ho tenen i d’altres que no. I tampoc és totalment après. Quan fem una primera entrevista preguntem si a la família hi havia algú que feia coses rares: si, per exemple, alguna àvia de la família netejava molt. El problema és que, generacions enrere, no es donava caràcter de trastorn mental a aquests comportaments, sinó que es considerava com una virtut que una senyora tingués la casa neta com una patena. Però mentrestant, aquesta persona ho patia internament. Tirant enrere, doncs, veus que hi ha algun familiar que ja apuntava alguna cosa, encara que en aquell moment no es digués TOC.
Hi ha tractament o millora del TOC?
Sí. S’ha arribat al consens que el tractament més afavoridor pel TOC és farmacològic i la teràpia cognitivo-conductual. Això vol dir reestructurar les idees que té aquesta persona, fent-li veure per què les té, com les té, què comporten. I fer feina de reestructurar els esquemes de la persona que ho pateix i un exercici o tècnica que es diu exposició en prevenció de resposta. Això és que quan et vingui la idea, s’ha d’evitar fer la convulsió i a veure què passa. I el que passa és que puja molt l’ansietat, però la fem baixar d’una altra manera. D’aquesta manera, el pacient veu que pot baixar-la, però no ritualitzant o alimentant el trastorn, sinó d’una altra manera. Aquesta és la via actual: medicació i teràpia cognitivo-conductual.
La paraula ansietat és important per al TOC, oi?
Clar, és el símptoma que els fa patir…l’angoixa, la por, l’ansietat. És el que la persona viu pitjor, perquè és una situació molt incapacitant, que la porta molt al límit.
Pel que fa al grau de coneixement i d’estigmatització del TOC, en quin punt estem?
No sóc la persona més adequada per valorar-ho, perquè treballo amb el TOC gairebé en el 70% dels casos que porto a la setmana. Per tant, per mi és molt conegut i diari, i en perdo la perspectiva. Per mi sí, però jo em moc en un cercle professional i d’amics i de familiars que ja saben el que és , és molt present per a mi a la feina. En tot cas, el que és segur és que és més conegut que fa 10 o 20 anys.
Per què és important fer aquesta xerrada amb TOC Catalunya, professionals com tu i testimonis que en tenen?
Per seguir explicant, per seguir posant-la sobre la taula, perquè la gent pugui dir què és el que em passa a mi o al meu fill o filla, per a identificar-ho, per presentar una associació com TOC Catalunya que acaba de néixer, per agrupar persones de Catalunya que pateixen aquest trastorn i perquè és sa conèixer i nodrir-se d’aquest tipus de coneixements.
Si algú creu que té TOC o que necessita ajuda què ha de fer?
Que busqui ajuda, que comuniqui a algú i que demani ajuda professional. És important que sàpiga que el que a ell li passa, també li passa a més gent i això desengoixa molt. Aquest patiment o angoixa contínua fa que el pacient es munti una pel·lícula al cap que sempre és tràgica, negativa i perillosa, que té un nom conegut i que hi ha molta gent que ho pateix. Es coneix el problema i també es coneix la solució.
