Dones valentes (Ara Llibres) és el títol del primer llibre escrit per la periodista Txell Feixas i Torras, i que ella mateixa presentarà el dijous 11 de març a la plataforma martorelldigital.cat (19.00h). Un relat que dona veu a dures experiències vitals per les que han passat i passen moltes dones del Líban, a les que ha entrevistat al llarg dels darrers cinc anys com a corresponsal per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En aquesta obra, Feixas posa de relleu un context de dones que són violades, vexades, humiliades i castigades per un sistema patriarcal just a l’altra banda de la Mediterrània, però on alhora aquestes víctimes s’esforcen per viure amb grans dosis de resiliència.
Txell, et coneixíem com a corresponsal a Beirut, o cobrint la guerra contra l’Estat Islàmic a l’Iraq i els conflictes a la franja de Gaza, entre molts d’altres. Ara has publicat aquest llibre. Què has pretès, amb la seva publicació?
L’objectiu és que tots podem fer una lectura que ens tregui estereotips del món àrab. Tots en tenim, jo la primera quan vaig arribar aquí. Crec que pot ser una primera introducció a la situació que hi ha a l’altra banda de la Mediterrània.
Fa cinc anys que ets corresponsal del Líban i que vius a Beirut. Com t’ha acollit, el país?
El país m’ha acollit fantàsticament bé. El Líban és un país molt generós, que ha acollit, com sabeu, un bon gruix de refugiats sirians i palestins. Per tant, és un país de tradició d’acollida. Només desplaçar-m’hi vaig sentir la generositat del seu poble a l’hora de donar-me la benvinguda.
En quina situació es troba?
És com un oasi de pau respecte la zona, malgrat que patim una forta crisi política econòmica i social que l’està ensorrant, just després de l’explosió tan forta que hi va haver el passat agost. Però és un luxe poder viure, conviure i aprendre d’aquesta cultura.
‘Dones valentes’ és un recull d’històries impensables de dones que han viscut drames amb realitats extremes i delicades. Com va ser la idea d’escriure’l?
No havia pensat mai que escriuria un llibre, perquè em sento periodista i no pas escriptora. Aquest va ser el principal argument que vaig fer servir quan Ara Llibres em va dir que a les meves cròniques hi veien un llibre i em van demanar d’escriure’l. Jo els vaig dir que no, no per no tenir material, perquè en aquests cinc anys tenia moltes coses a explicar, però em feia molt de respecte.
Què et va fer canviar d’opinió?
Vaig pensar que calia fer justícia a aquestes dones, a qui sovint només els dedicava dos minuts d’una peça mentre elles m’havien regalat la seva vida i explicat la seva intimitat durant hores. Per tant, era una manera d’allargar i contextualitzar el seu testimoni i una oportunitat per a mi per reordenar i tornar a avaluar totes les experiències viscudes amb elles, ja que sovint fas un tema, el poses en un calaix i en fas un altre, i amb aquesta marató informativa no deixes ni pair les coses ni les acabes d’explicar amb la profunditat que mereixen.
Al llibre hi ha històries com la d’una noia que està embarassada i que vol tenir un nen, i no pas una nena, ja que això respon una “qüestió d’honor”. Expliques que, per a elles, l’honor està per sobre de la vida. Per què?
Culturalment el malentès honor les porta a fer bogeries extremes i condiciona el dia a dia de les famílies. Fins al punt que tenir una filla està mal vist perquè la família considera que no generarà ingressos, que serà un cost per la casa, que servirà per cuidar el marit i tenir fills, i que només val la pena tenir homes. La mateixa societat castiga les mares per tenir filles.
Ens pots posar exemples que hagis viscut?
Aquest honor malentès porta a situacions extremes, com el fet que hi hagi lleis que permetin alliberar de la presó un home que hagi violat una nena o dona sempre que s’acabin casant. I això passa perquè per l’honor de la família de la noia i el fet que no quedi marcada o estigmatitzada, prefereixen casar-la amb qui l’ha violat, que no pas que quedi soltera amb l’estigma. En nom d’aquest honor, els drets humans queden totalment violats sistemàticament.
Amb la lectura dels relats sembla clar que la infantesa no existeixi al Líban. Ho dic pel cas d’una nena de 13 anys que viu al carrer i que treballa venent aigües minerals als cotxes que passen…
Aquesta nena forma part d’una família de germans que només tenen la mare, que van venir de Síria i que malviuen al Líban. Tots els nens venen aigües, flors, cd’s o kleenex pels carrers i pels ponts mentre la mare no surt de casa per por a que la detinguin. Aquesta noia ara ja té 15 anys, i com que s’ha fet una mica més gran que quan la vam entrevistar, ja no pot sortir al carrer.
Per què?
Doncs perquè s’ha fet noia, té més corbes que intueixen que és una noieta i això és un perill perquè pot ser assetjada, violada o segrestada per alguns conductors i s’ha de quedar a casa. Una casa en la que tindran moltes dificultats per alimentar-la i, per tant, els pares acabaran pensant que la millor opció per sobreviure, tant per la família com per a ella, és casar-la jove, per tenir una boca menys a alimentar. És un drama rere un drama. La infància és el graó més vulnerable, però tot i així, la resiliència, l’alegria i la fortalesa que tenen els nens del Líban és patrimoni de la humanitat. Em quedo fascinada amb totes les forces que acumulen els nens per continuar sent nens malgrat els drames que viuen.
Un altre cas que expliques és el d’una dona que passa de víctima a supervivent, i que amb 16 anys n’ha viscut 4 de captiveri, passant a 4 mans diferents, que és violada per un dels seus captors, es queda embarassada i es veu aobligada a perdre el seu fill quan s’allibera…
Aquest és un dels casos que més m’ha sacsejat. Quan vaig fer l’entrevista amb ella, al camp de refugiats on es trobava, em vaig posar a plorar davant d’ella. Una situació que és bastant incòmoda sempre, perquè penso que una periodista no s’hauria de posar a plorar davant qui està entrevistant, però allò que explicava era tan gros que crec que qualsevol persona que hagués estat en el meu lloc no hagués pogut estar impassible davant un testimoni tan esfereïdor. A aquesta noia la va segrestar Estat Islàmic amb 16 anys, i la van vendre a diferents jihadistes, que la violaven de forma reiterada i l’últim d’ells la va deixar embarassada. Quan va aconseguir sortir del captiveri i règim de terror extremista i semblava estar més o menys estava il·lusionada de tornar a la seva comunitat, perquè pensava que la mimarien, l’animarien i la consolarien, va veure que no era així.
Com van reaccionar?
La seva comunitat estava tancada en la idea que ella hi accedís amb el fill, perquè consideraven que aquest era d’un pare d’Estat Islàmic i que no podia venir a viure en aquesta comunitat. Com si no tingués prou dolor, va haver d’abandonar el seu fill a un califat de la regió i lliurar-lo a una ONG i va tornar sola al camp de refugiats, on la seva gent la criticava, la castigava, l’estigmatitzava i la feia culpable del que li havia passat. Però malgrat tot aquest drama, ella va ser capaç d’explicar aquest genocidi amb la motivació que ningú més tornés a patir-ho, i sobretot perquè des de l’altra banda de la Mediterrània i d’occident no mirin cap a una altra banda davant aquestes situacions.
Una altra situació discriminatòria que expliques es refereix al paper de les minyones…
És el reflex d’un sistema que no només passa al Líban, sinó a tota la regió. Un sistema pel qual els propietaris de les cases contracten una persona, normalment migrant etíop o filipina, per exemple. Un percentatge important d’aquestes dones pateixen assetjament laboral.
De quina manera?
Doncs treballant 23 de les 24 hores del dia, no les deixen sortir ni comunicar-se amb amics ni família. En el pitjor dels casos, la dona de la casa les pega i el marit les viola, i per aquest motiu, quatre criades se suïciden cada mes al país a causa d’aquest maltractament diari. És una xacra increïble, tolerada entre la societat libanesa, que ho sap però que no fa res per a canviar-ho. I sorprèn que sigui un país on la dona comença a emancipar-se laboralment, però ho fa agafant una altra dona que es converteix en esclava a la seva casa.
A títol personal, com a dona catalana i occidental, quin tracte has rebut, al Líban?
En general, molt bo i n’estic agraïda. És una societat molt generosa, però com amolts països de la regió, domina el sistema patriarcal i masclista, del que no pots escapar. Jo, pel fet de ser estrangera, segurament sí que m’escapo d’algunes d’aquestes situacions que les locals no viuen de la mateixa manera. Tot i així, sí que notes reticències.
Per exemple?
Per exemple pel fet de viure sola o d’anar acompanyada de dos homes en les tasques laborals ha provocat que al mateix edifici on visc s’hagin generat moltes desconfiances. Fins al punt que, un dia, el porter em va arribar a insinuar si em dedicava a la prostitució a causa del trànsit d’homes que hi havia al meu pis -tècnics, càmeres i productors-. Primer estaven molt reticents amb mi fins que els vaig explicar que em dedicava al periodisme.
I pel fet de ser dona i periodista, has viscut alguna experiència discriminatòria?
He fet entrevistes a homes que no et volen donar la mà. Alguns no et volen ni mirar als ulls, i l’entrevista l’ha de fer algun dels meus companys que sigui home, perquè no volen interactuar amb mi. També et trobes que als punts de control en llocs de conflicte et deixen la última pel fet de ser dona, i confien que et cansaràs i que faràs mitja volta i tornaràs cap a casa.
I com ho entomes?
Al final he après a prendre-m’ho no amb humor, però sí amb paciència, perquè el fet de ser dona acaba compensant-ho absolutament tot. Pel fet de ser dona tinc accés a un món de dones valentes, que t’expliquen el que t’expliquen potser perquè hi ha una dona a l’altra banda, no sé si a un home li haurien explicat les mateixes coses. Per tant, malgrat que passem algunes penúries, em quedo amb aquests avantatges de ser dona.
Alguna recomanació final als lectors?
Que busquin entre tants i tants llibres que relaten històries d’aquest tipus que els sensibilitzin, els formin i els informin del que passa al Líban, no tant lluny de nosaltres. El primer pas és prendre consciència del que ens envolta, per fer una mirada crítica, perquè aquestes situacions no ens haurien de ser indiferents i invisibles.
